PARDILLO

L'altre dia estàvem fent unes (quantes) birres amb un amic català i una amiga xina en un bar de Harlem al voltant d'una taula massa gran rodejada de sofàs. Massa gran perquè no s'hi asseiés ningú. Així que al sofà de davant que sobrava s'hi van seure una pila de freshmen. Què son els freshmen? Són estudiants universitaris de primer any. En general se'ls associa amb els comes etílics i embarassos no desitjats. És el que té ser d'una cultura de pura doble moral. La qüestió és que a més de ser freshmen, aquest eren uns pardillos de la hòstia. A Espanya, per identificar una persona com a "pardillo" cal conèixer-lo una mica, sentir-lo parlar, veure com es comporta en situacions imprevistes, com parla a les dones, què fa quan li dius :"Pardillo, hahaha!". Als EEUU no fa falta. La diferència entre els pardillos i la resta del món és tan bestial que en tens prou amb mirar-los durant mig segon. De veritat. És com a les sèries, com aquell noi que està enamorat de la filla no desitjada dels Griffin a Padre de Familia. Total, que per explicar-li a la colega xinesa tot aquest discursillo vaig haver de buscar al diccionari la paraula pardillo i va sortir hick.

De tota aquesta història la conclusió a treure és la següent: busca les paraules que s'apareixin a la teva vida que no sàpigues, perquè s'apareixen per alguna cosa. Avui, jo, Franc, m'he converit en un hick. No, perdó, no un hick, un HICK.

He anat a fer una mica d'esport a la Hunter College, que també és de CUNY. És a l'uptown, i la classe era de 13 a 15, així que he pensat que podia fer la classe, dutxar-me després, dinar i anar finalment al concert d'un company músic al capvespre.

Tot perfecte. He fet la classe, he conegut gent interessant, m'he esforçat de valent. Feia temps que no feia esport i el meu cap començava a demanar-ho. I quan un fa esforços físics, en general, sua. I llavors convé dutxar-se. Així que he anat a buscar les dutxes, que curiosament estaven molt lluny. Però bé, hi havia un vestuari i unes dutxes precioses.

Satisfet amb mi mateix, em trec la roba, agafo la tovallola, las xancletes i el sabó i guardo la motxilla, les bambes, les ulleres, i tota la resta a una guixeta. Per utilitzar les guixetes als gimnasos cal tenir un candau propi, perquè si no no tanquen, i jo en vaig comprar un d'aquests de combinació fa temps quan anava al gimnàs de CSI. Em dutxo tranquil·lament, relaxant-me i quan comprovo que no hi ha gaire gent, cantant i tot.

Surto com nou de la dutxa, i assecant-me la pell amb la tovallola em dirigeixo cap a la meva guixeta. Faig girar el candau amb la combinació i no s'obre. I penso: 'ho has fet massa ràpid, torna-ho a fer amb calma'. Ho torno a fer i tampoc no s'obre. Potser m'he equivocat, torna-ho a fer amb calma i llestos.

No s'obre.

Aviam, què cony, era 3-step 38 clockwise, 00 counterclockwise, 10 clockwise. O potser no. Potser era counterclockwise, clockwise, counter... I el candau que no s'obre. Segur que era 10? No era 12? Era 38 o 32?

Començo a provar combinacions a la babalà, desesperat. O he oblidat la combinació o el candau s'ha trencat, però el maleït candau no s'obre. Estic en boles amb una tovalloleta i xancletes, a una hora de camí de casa, sense cartera, diners, claus, mòbil, ni ulleres.

Em visualitzo colant-me al metro en boles i creuant el meu barri chungo passejant el meu cul blanc. mmm.

Va a ser que no.

Començo a pensar que la única solució és anar a buscar algú de seguretat perquè rebentin el candau. Però són les quatre, els passadissos són plens de gent i sortir a buscar un paio de seguretat en boles pels passadissos de la facultat a un pis sisè ple de finestrals que donen a Lexington Avenue admirant Manhattan tampoc em sembla la millor de les idees.

Començo a sentir algunes rialles d'un dels jugadors de bàsquet de l'equip de la uni (un tio gegant) que s'ha començat a adonar del què passa. Començo a sentir algun riure amagat. Algun pfff. No sento el què diuen, però algun 'panoli' m'ha caigut segur.

Una ànima caritativa sense rostre (gràcies miopia) em pregunta que què passa. Primer em diu que vagi a buscar algú de seguretat. Veient la meva cara d'estar a la vora del suicidi, s'ho pensa millor i s'ofereix a anar-lo a buscar ell mateix. Li dono les mil gràcies i el paio se'n va a buscar algú.

Però al cap de res torna i diu que no hi ha ningú a seguretat (una pistola, algú?), diu que ara quan marxi (està esperant els seus amics) anirà a buscar els Public Safety. Perfercte. Si vols pots anar a buscar als de la ràdio, que ho anunciin per megafonia.

Mentre no marxa, penso a seguir-ho intentant ja sense esperança. Però de cop i volta sona una música celestial, plim, el puto candau s'obre amb la primera de les combinacions que havia provat. Sense forçar res, ni trencar res. Tot és a dins.

El primer que faig és posar-me les ulleres i agrair al paio que s'ha ofert a ajudar-me. El següent col·locar-me els calçotets i agafar la cartera, el telefon i les claus.

Per sort, això d'anar en metro en pilotes ho podré deixar per més endavant, per una matinada qualsevol, d'aquí un temps.

PD: La moralina de la història és que si busques alguna cosa al diccionari la busquis bé, perquè hick no vol dir pardillo rollo panoli o pringado, si no pueblerino, que no té res a veure amb cap dels casos. Però no trenquem la màgia de la història, no?