David Levitin in 'This is your brain on music'.

Aquestes setmanes d'estudi, ja quasi extinctes, no han donat per gaires experiències enriquidores. Bé, uns pantalons se m'han quedat petits després de posar-los a la secadora. A banda d'això, no massa res. Així que parlaré del llibre que m'acabo de llegir, que té molta substància. Es diu This is your brain on music, va estar a la llista de best sellers del NYTimes el 2006 i el firma un tal Daniel J. Levitin.
Comencem. Daniel J Levitin era productor durant els 70 i 80, i va treballar amb Eric Clapton, Carlos Santanta, Joe Satriani, Chris Isaak o Stevie Wonder, i formar part dels consell artístic de la Warner sense despentinar-se. El 1985 va guanyar el premi a la millor banda sonora per Architects of Victory al Festival de Sundance i al Festival de Venècia. Ah, i també podeu mirar els crèdits de la còpia dels vostres pares de la BSO de Good Will Hunting.  Parlo en passat, no perquè estigui mort, sinó perquè ara ja no és productor. Ara és catedràtic de neurociència cognitiva a McGill University de Montreal.

Un bon dia, el senyor Levitin, amb més de 30 i una mà de dòllars a la compte corrent, va decidir que a banda de gravar músics i forrar-se, volia entendre què era el que estava passant dins dels seus caps. Així que se'n va anar a la millor universitat que va trobar a la vora del seu San Francisco natal (i de pas del món), la Stanford University, i va posar-se a començar una carrera, després un màster i finalment un PhD en Neurociència Cognitiva. Ala.
Per si fos poc, resulta que el tio té bastante gràcia i és stand-up comedian, (va quedar segon a la National Lampoo, una mena de concurs de monòlegs a nivell Californià), ha col·laborat nombroses vegades amb en Jay Leno i va fer un duet amb Robin Williams per donar suport a la campanya demòcrata l'any 1984. Bé, i també ha estat mecànic, venedor ambulant, cambrer i no sé quantes professions més.
El llibre és un estudi transversal de tots els camps en cognició musical, els avenços més importants i l'estat actual de la recerca, des d'una òptica molt oberta i divulgativa. Per què sentim la música com sentim. Comença amb dos capítols dedicats a teoria musical bàsica i poc a poc va endinsant-se en els trucs que utilitza el cervell per fer-te recordar una cançó o sentir plaer o com els ulls se t'humitegen quan sents una cançó de quan eres petit (o jove, ja ho puc dir?).

Metrical extraction, knowing what the pulse is and when we expect it to occur, is a crucial part of musical emotion. Music communicates to us emotionally through systematic violations of expectations. These violations can occur in any domain - the domain of pitch, timbre, contour, rhythm, tempo, and so on - but occur they must. 


La precisió i senzillesa de la seva manera de desembolicar la maranya són igualment grandioses. Un es sorprèn a si mateix posant-se com a exemple cada dos per tres, veient com codifiquem les cançons de diferents maneres. Com cada vegada que cantem el 'Moltes felicitats' en un aniversari ho fem en una clau diferent. En com se'ns enganxa una cançó que no ens agrada, i que ho fa en porcions que no acostumen a superar els 15 segons.
I alhora, parla del cerebel, de l'amígdala i el cortex prefrontal amb facilitat. Parla de Led Zeppelin i Mozart com pot parlar de Busta Rhymes o antigues cançons country. La seva enorme experiència en el món musical fa que totes les disquisicions científiques i filosòfiques (quasi més presents que les primeres) estiguin il·lustrades d'anècdotes llegendàries: detalls d'Sting, converses amb Paul Simon.
Per poder explicar tot el que vol explicar fa repassos ràpids a conceptes filosòfics necessàris, com la construcció de la memòria o la categorització, tots ells molt recurrents en les neurociències avui dia.
Algunes cites guapes:

Music, then, can be thought of as a type of perceptual illsuion in which our brain imposes structure and order on a sequence of sounds. Just how this structure leads us to experience emotional reactions is part of the mystery of music.


The research on the development of the first MRI scanners was performed by the british company EMI, financed in large part from their profits on Beatles records. "I want to hold your hand" might well have been titled "I want to scan your brain".

Music appears to mimic some of the features of language and to convey some of the same emotions that vocal communication does, but in a nonreferential, and nonspecific way. It also invokes some of the same neural regions that language does, but far more than language, music taps into primitive brain structures involved with motivation, reward and emotion. Whether it is the first few hits of the cowbell on "Honky Tonk Women", or the first few notes of "Sheherazade", computaional systems in the brain synchonize neural oscillators with the pulse of the music,and begin to predict when the next strong beat will occur. As the music unfolds, the brain constantly updates its estimates of when new beats will occur, and takes satisfaction in matching a mental beat with a real-in-the-world one, and takes delight when a skillful musician violates that expectation in an interesting way- a sort of musical joke that we're all in on. Music breathes, speeds up and slows down just as the real world does, and our cerebellum finds pleasure in adjusting itself to stay synchronized.

El juny d'aquest any que ja s'acaba es va celebrar a NYC el World Science Festival, una mena de gran congrés sobre ciència obert a tothom. Daniel J Levitin va participar en la xerrada anomenada (el tercer començant per l'esquerra) Notes & Neurons, juntament amb altres científics i músics. Però aquí ens fixem en Bobby McFerrin, un artista convidat. Perquè us feu una idea de la màgia que pot desenvolupar la música al cervell, però, us deixo amb una il·lustració del que es coneix com "expectació" utilitzant l'escala pentatònica.