Newyorkizofrenia

Newyorkizofrenia es muda!

2010-09-02T05:14:00.001-07:00

Newyorkizofrenia es muda a un domini propi!!
Degut a l'enorme quantitat de visites rebudes els últims mesos i a les pressions del govern xinès perquè els deixés de col·lapsar els servidors de google, finalment Newyorkizofrenia es muda a domini propi!

A partir d'ara trovareu el blog a: http://newyorkizofrenia.campsfebrer.com

Gentrification i Georgia Anne Muldrow

2010-02-25T09:59:00.000-08:00

La paraula gentrification, no té traducció directa al català ni al castellà, però s'utilitza molt sovint en els contextos urbans anglesos o americans.

Gentrify: renovate and improve (a house or district) so that it conforms to middle-class taste.

Oxford English Dictionary, 2008

És un terme inventat per la sociòloga Ruth Glass el 1964 per referir-se a alguns canvis que s'estaven duent a terme al Londres de l'època. No necessita molta explicació: fa referència al clàssic procés a través del qual un barri tradicionalment humil i obrer passa a ser barri d'artistes, primer, de moderns en general després, pugin els preus, obrin bars molons (i cars), i la gent del propi barri de vegades hagi d'acabar marxant. Léase Gràcia, La Ribera, Ciutat Vella. El Raval és un òs dur, però també hi participa.

En fi, a NYC (igual que a Londres i a d'altres ciutats enormes) fa temps que s'utilitza aquest concepte, perquè és quelcom de recorrent i líquid. És un procés continu que va desplaçant amorfament la creativitat i els diners (no necessàriament alhora, més aviat no) d'uns barris a uns altres, sense que mai pugui acabar d'establir-se per gaire temps a un lloc. Us he parlat de Williamsburg. N'és l'exemple més recent. És possible que Crown Heights - Prospect Heights (el barri on visc ara) segueixi un camí semblant en els pròxims anys. És difícil de saber. Potser entrarà Queens al joc?

Però la història ve de llarg, perquè és un procés cíclic que no té fi. El SoHo, el Lower East Side, NoLita, TriBeCa, Harlem, Dumbo. Tots han estat barris difícils que en diferents moments de les últimes dècades s'han gentrificat i s'han convertit en les zones de moda.
Quedem-nos amb el cas del SoHo. SoHo vol South Houston, essent Houston (pronunciat jauston, no jiuston) un carrer que separa el Midtown (on comença la numeració dels carrers) del Downtown (on no hi ha gaire ni rei ni roc). El SoHo ni tan sols era un districte a finals dels 60. Era una zona de magatzems i tallers abndonats entre la Expressway que puja pel West Bound i Broadway. Tots aquells lofts i magatzems al sud de l'illa no van quedar gaire temps desocupats, i en poc temps una petita i vibrant escena d'artistes hi començaren a establir els seus tallers. El 1968 es van constituir en associació a l'ajuntament, i com que no tenien nom, li van posar el primer que tenien a mà. SoHo.
Avui no fa falta que us expliqui la imatge que té el SoHo. És el segon barri més car de NYC, després de TriBeCa.

(   Incís
       TriBeCa: Trianlge Below Canal Street (8è barri més car del món mundial)
       Dumbo: Down Under Manhattan Bridge Overcross - Brooklyn
       Nolita: North Little Italy
       NoHo: aviam si ho endevineu.                           )

Graffiti del Banksy al SoHo de NYC, ja desaparegut

Doncs bé, al SoHo fa un parell de nits vaig anar a veure un dels secrets més ben guardats del soul i l'r'n'b experimental, una musa de muses, un autèntic vendeval d'esperitualitat i psicodèlia negra: Georgia Anne Muldrow. El concert es dugué a terme en un lloc conegut per la molt mal anomenada 'World music', Sounds of Brasil, un club/bar/sala de concerts de gust selecte i formes exòtiques.
No us vull parlar del concert, sinó de la discussió que vaig tenir després amb el meu acompanyant.
Les lletres de Georgia Anne Muldrow, a banda de psicodèliques i triposes, tenen una forta càrrega política. El meu interlocutor se sentí profundament indignat per el que ell considerava una pretenció i una hipocresia, defensar continguts ideològics hippies en aquell entorn, segons ell, d'upper intellectual class entertainment. El concert havia costat $15 (res exagerat), i semblava que entre els assistents bàsicament hi havia periodistes musicals, fotògrafs i freaks, amb els seus nòvios i nòvies. Jo li defenesava, no del tot convençut, que l'art experimental no té per què estar renyit amb la consistència i coherència ideològica, malgrat l'entorn en el que es mogui, sobretot als EEUU, sigui car i upper classy. És un bucle difícil de trencar, una mena de bipolaritat social i artística que sempre m'ha fascinat i que en els barris gentrificats és l'ordre del dia.
Senyores i senyors, el cap de turc de la discussió: Georgia Anne Muldrow.

Georgia Anne Muldrow, SOBs (SoHo)

2010-02-24T11:06:00.000-08:00

HOW TO MAKE IT IN AMERICA

2010-02-15T15:47:00.000-08:00

La cadena HBO es caracteritza, com alguns deveu saber, per algunes de les sèries més populars dels últims anys. Entre elles: The Wire, The Soprano, Entourage, Sex and the City o True Blood, casi na. A banda de populars, també es caracteritzen per un èxit de crítica innapel·lable, especialment les dues primeres, que van acaparar totalment els Emmys més d'un i de dos anys. Dit d'una altra manera, són una cadena que quan es posen a fer sèries, saben el que es fan.
És per això que havia estat atent als pòsters que feia dies que innundaven les parets del metro, annunciant una nova sèrie de la HBO: How to make it in America. El cartell, d'un disseny modern i casual, semblant a un anunci que American Apparel podria penjar a la revista Vice, em picava la curiositat.
En una hàbil maniobra, d'aquestes que es porten en el món interconnectat d'avui dia, el primer episodi, el pilot, ha estat penjat gratuit en HD a YouTube. El van estrenar divendres passat i no me n'he pogut estar.
La història gira en torn a dos nois de vint-i-bastants que es busquen la vida entre el Downtown NYC i Brooklyn. Així de senzill. Què té de particular? A banda d'una molt bona factura tècnica i una estètica espectacular (visual i musicalment) el que enganxa és el retrat fidedigne del New York City d'ara mateix. Els protagonistes, els carrers, les feines, les festes, el metro. Tot és tal qual ho vius i sents. Tot plegat et fa sentir com si estiguessin parlant de qualsevol de tots els que NYC acull i hi volem trobar el nostre racó des d'on agafar empenta i endur-nos un bon bocí del pastís.
A més, un detall que m'ha encantat: de tant en tant, entre escenes, es passen algunes fotografies de la ciutat, diferents ambients, diferents atmosferes, diferents fotògrafs, tot pur NY. Un dels protagonistes, Bryan Greenberg, ho explica així:

"The show covers so many different characters and so many different scenes, and you only have a half hour to do it. So you can tell a lot with just a picture. And I think it’s really the aesthetic of the show.
It’s almost like you’re flipping through a magazine, right, and you’re like OK, here’s a shot of sneakers, here’s a shot of Hasidic Jews. It gives you a flavor, and you’re in right away without any sort of explanation or backstory, it kind of just tells the story for you.

Al primer episodi, un dels fotògrafs escollits ha estat Boogie.

Si li he de buscar algun però, per ser just s'ha de dir que el guió de moment no és molt convincent. Pot ser que millori quan coneixem millor els personatges i les trames en què normalment es veuen immersos.
En fi, opineu vosaltres mateixos. Aquí en teniu el primer capítol (atents a l'increible Opening, amb música d'Aloe Blacc d'Stones Throw).

How to make it in America - Episode 1.

2010-02-12T07:11:00.000-08:00

En aquel tiempo yo tenía veinte años
y estaba loco.
Había perdido un país
pero había ganado un sueño.
Y si tenía ese sueño
lo demás no importaba.
Ni trabajar ni rezar
ni estudiar en la madrugada
junto a los perros románticos.
Y el sueño vivía en el espacio de mi espíritu.
Una habitación de madera,
en penumbras,
en uno de los pulmones del trópico.
Y a veces me volvía dentro de mí
y visitaba el sueño: estatua eternizada
en pensamientos líquidos,
un gusano blanco retorciéndose
en el amor.
Un amor desbocado.
Un sueño dentro de otro sueño.
Y la pesadilla me decía: crecerás.
Dejarás atrás las imágenes del dolor y del laberinto
y olvidarás.
Pero en aquel tiempo crecer hubiera sido un crimen.
Estoy aquí, dije, con los perros románticos
Y aquí me voy a quedar.

Roberto Bolaño

Los perros románticos, 1980

California i NYC, més lluny del que diuen els mapes.

2010-01-19T17:14:00.000-08:00

Un no s'espera en general que els viatges surtin com un s'espera. Fas plans i deixes saltar il·lusions amb la prudència del que sap que la vida és esmunyedissa, i un se sorprèn quan les coses surten com previst. I és que aquests dies per California estan resultant d'allò més imaginables i no per això menys estimulants.

Després de descobrir la Bay Area, San Francisco, Berkeley i Oakland i marevellar-me amb la seva qualitat de vida, la seva cultura, diversitat, naturalesa i romanticisme del seu enclavament, ahir vaig agafar un bus cap al sud, començant a la ruta per etapes fins arribar al segon monstre del país, LA.
La primera parada ha estat Santa Cruz. Vaig decidir anar a petar a aquest poble ja que coincidia exactement amb la proporció de camí que volia fer per dia i perquè és una marca de roba de la que no m'he comprat mai res. Però sonava a surf i a hippies. I exactement això és el que m'he trobat.

M'han acollit dos nois que porten una ràdio local amb programes tant de punk i hardcore com de política. Els mobles de casa seva brillen per la seva total i absoluta absència, cosa que no fa la descomunal plantació de marihuana que cuiden al garatge, valorada en uns $15000.
Sovint viatjar es converteix tant en un repensar el lloc que deixes enrere com en descobrir el que tens per davant. Califòrnia no només està tan lluny de NYC com el país permet geogràficament, també la distància d'actitud és abismal. La gent aquí és amable, relaxada, tranquil·la i somrient. Des d'aquí, NYC sembla un lloc fred (fàcil, 20 graus més fred), sec i estressant, i la humanitat de la seva proposta està totalment desdibuixada.
L'altre dia llegia al Times que si Califòrnia fos un país independent estaria al G8 (de fet, és la setena economia mundial) i no per això la seva vida s'ha de convertir en un anar i venir de presses boges i males cares al metro.
Potser hi ajuda el temps, potser la naturalesa, potser la manera de viure, sempre de cara al mar. Al contrari que a NYC, aquí es nota una vertadera voluntat de cuidar el medi ambient, en el menjar, en el reciclatge, ni els punks vagabunds llencen papers al terra. Fins i tot els cigarros van a la paperera. L'única (gran) contradicció és la omnipresència dels cotxes a tot arreu, l'absència d'un transport públic eficient. Si fossin capaços d'enfrontar-se a aquest problema, la seva proposta de vida seria realment un model a seguir en la interacció amb el nostre planeta.
Em queda avui a la nit per disfrutar d'aquest poble abans de fer segona parada a Monterey. Ahir a la nit, els nois que m'acollien em van dur a un bar on hi feien sessió de swing.
El cambrer havia treballat a Tórrox (Màlaga) el mateix any que jo, 2002. Ben pensat, sempre hi ha una part dels viatges que no deixarà de sorprendre'm, la recurrència del propi passat.

No pants subway ride 2010

2010-01-11T18:19:00.000-08:00

Per si encara em quedava algun dubte que els neoiorquins estan com una puta cabra, ahir 3000 persones sense pantalons sota la neu m'ho van acabar de confirmar amb contundència.

Ahir diumenge, vora les quatre de la tarda passava per Union Square com aquell que no vol la cosa i vaig trobar-me amb una multitud de gent abrics fins dalt, però no fins baix. Tothom sense pantalons, i nevant! La trobada tenia un objectiu ben clar: liar-la i donar la nota perquè si. Molt objectiu per tan poc sentit. Era la ja tradicional No Pants Subway Ride. Consistia en el següent: tots els participants agafarien el metro en petits grups com si res. A l'hora convinguda calia treure's els pantalons, i seguir llegint la revista o el llibre de torn com si res hagués passat. Imagineu-vos la cara de la gent.
La d'aquest any era l'edició novena, i la més multitudinària de la història, amb més de 3000 participants només a NYC!! A més aquest any la convocatòria s'havia extès per 43 ciutats arreu del món, incloses Barcelona i Madrid, així que si vau veure algú sense pantalons ahir a la tarda, ja sabeu de què anava.
La primera "No pants subway ride" es va fer l'any 2002 a NYC amb només 7 participants, un any abans que algú decidís dir-li flashmob a aquestes mogudes. Des de llavors la moguda ha adquirit dimensions monstruoses.
La NPSR està organitzat per un grup de penjats anomenats Improve Everywhere, veterans de l'escena flashmob de NYC (han edit un llibre anomenat Causing a scene, Montar una escena, que no s'està venent malament). Són els que han organitzat altres flashmobs famosos com la de 200 persones congelades a Grand Central Station, una enorme festa d'aniversari a un personatge imaginari dins d'un metro o la International Pillow Fight Day, que va reunir 5000 persones a NYC pegant-se amb coixins. Pels que no ho sàpiguen, un flashmob és una acció coordinada (surrealista) feta per un grup de gent en un lloc públic que en acabar es dispersen com si no hagués passat res.
Lo dicho, que estan fets pols, però com mola.

Empenta és femení.

2010-01-09T12:58:00.000-08:00

A Nostrand Avenue, entre les cantonades de Hancock Street i Maçon Street, dos nous locals donen fe de la lenta però ferma recuperació que mostra el barri de Bedstuy, esforçant-se en oblidar el seu recent passat com a la gran narcosala de tot NYC. Tots dos, exemples que en aquestes condicions són les dones qui han de posar el puny sobre la taula per tirar endavant.

El primer és el Ms. Dahlia's Cafe. L'hi anaven a dir simplement Dahlia, però tal com em va explicar la propietèria, ja hi havia un local a Philadelphia amb el mateix nom, i amb tantes ganes de fer les coses bé, s'havien de cobrir les espatlles. Ms. Dahlia's Cafe. El local m'havia cridat l'atenció molt abans d'obrir el públic per l'energia que desprenien els que treballaven en posar-lo a punt. Va estar en reformes durant mesos i quan ja tenia més o menys bona cara, cada vespre quan hi passava per davant podia veure a través dels vidres que donen al carrer les reunions que hi tenien els socis i els treballadors.
El cafè va obrir fa un parell de mesos i encara de tant en tant hi vaig reunions al vespre. És un local petit on fan esmorzars de pastes, entrepans fets amb tota la cura del món i bagels. Una cafeteria de tarda i un lloc on comprar el dinar per endur de passada a agafar el metro cap a Downtown Brooklyn o Manhattan. Tot està cuidat fins a l'últim detall i tots els que hi treballen, gent del barri, tracten amb calidesa tots els clients, siguin de Bedstuy o aquells nouvinguts que amb el temps comencen a poblar les agradables cases de la zona. S'hi respiren ambició i la perseverància de la imatge idealitzada que tenim dels negocis americans. Un banc rodejat de plantes i flors a la vora de l'entrada s'anuncia com un gran lloc per fer el cafè de mitja tarda, observant l'activitat de la perruqueria-llibreria-centre social de l'altra banda del carrer. Potser la única pega és que de tanta ambició, el local, no gaire gran, està ocupat per l'enorme cuina i barra, que amb prou feines deixa espai per a tres taules petites, sempre plenes. Les cues a l'hora de demanar auguren que el local és aquí per quedar-se: sembla que el negoci prospera.

El segon local és una pura història afroamericana de la lluita contra l'adversitat. A tocar del Ms. Dahlia's Cafe, ha obert fa tot just un mes Blossom Boutique, una botiga de detalls artesans per a la casa, arrecades i mirallets. Tot ben kitch. El detall especial és que la botiga la duen 20 noies d'entre catorze i disset anys, apadrinades per la Surpris, propiètaria del Dahlia, i la major part del que hi venen està manufacturat per elles mateixes. Les vint són de Bedstuy i formen part del programa Blossom, un programa que organitza tallers i activitats alternatives per aquestes joves que no veuen gaire opcions per tirar endavant la seva vida, quan l'únic que se'ls presenta com a referents són la desestructuració de les seves famílies, les drogues i baralles a la sortida de l'institut. El destí va jugar al seu favor quan, a través del programa, van montar una parada d'artesania i van pensar que la vorera al costat del Dahlia. Quan la Surpris va veure l'empenta que hi possaven va decidir que era una inversió de risc amb una càrrega de somni americà que no podia deixar escapar. Va llogar el local annex al cafè i invertir els diners necessaris. Des de llavors, la botiga a començar a enlairar-se i bull d'activitat. Us desitjo tota la sort del món, noies.

David Levitin in 'This is your brain on music'.

2009-12-14T05:41:00.000-08:00

Aquestes setmanes d'estudi, ja quasi extinctes, no han donat per gaires experiències enriquidores. Bé, uns pantalons se m'han quedat petits després de posar-los a la secadora. A banda d'això, no massa res. Així que parlaré del llibre que m'acabo de llegir, que té molta substància. Es diu This is your brain on music, va estar a la llista de best sellers del NYTimes el 2006 i el firma un tal Daniel J. Levitin.
Comencem. Daniel J Levitin era productor durant els 70 i 80, i va treballar amb Eric Clapton, Carlos Santanta, Joe Satriani, Chris Isaak o Stevie Wonder, i formar part dels consell artístic de la Warner sense despentinar-se. El 1985 va guanyar el premi a la millor banda sonora per Architects of Victory al Festival de Sundance i al Festival de Venècia. Ah, i també podeu mirar els crèdits de la còpia dels vostres pares de la BSO de Good Will Hunting. Parlo en passat, no perquè estigui mort, sinó perquè ara ja no és productor. Ara és catedràtic de neurociència cognitiva a McGill University de Montreal.

Un bon dia, el senyor Levitin, amb més de 30 i una mà de dòllars a la compte corrent, va decidir que a banda de gravar músics i forrar-se, volia entendre què era el que estava passant dins dels seus caps. Així que se'n va anar a la millor universitat que va trobar a la vora del seu San Francisco natal (i de pas del món), la Stanford University, i va posar-se a començar una carrera, després un màster i finalment un PhD en Neurociència Cognitiva. Ala.
Per si fos poc, resulta que el tio té bastante gràcia i és stand-up comedian, (va quedar segon a la National Lampoo, una mena de concurs de monòlegs a nivell Californià), ha col·laborat nombroses vegades amb en Jay Leno i va fer un duet amb Robin Williams per donar suport a la campanya demòcrata l'any 1984. Bé, i també ha estat mecànic, venedor ambulant, cambrer i no sé quantes professions més.
El llibre és un estudi transversal de tots els camps en cognició musical, els avenços més importants i l'estat actual de la recerca, des d'una òptica molt oberta i divulgativa. Per què sentim la música com sentim. Comença amb dos capítols dedicats a teoria musical bàsica i poc a poc va endinsant-se en els trucs que utilitza el cervell per fer-te recordar una cançó o sentir plaer o com els ulls se t'humitegen quan sents una cançó de quan eres petit (o jove, ja ho puc dir?).

Metrical extraction, knowing what the pulse is and when we expect it to occur, is a crucial part of musical emotion. Music communicates to us emotionally through systematic violations of expectations. These violations can occur in any domain - the domain of pitch, timbre, contour, rhythm, tempo, and so on - but occur they must.

La precisió i senzillesa de la seva manera de desembolicar la maranya són igualment grandioses. Un es sorprèn a si mateix posant-se com a exemple cada dos per tres, veient com codifiquem les cançons de diferents maneres. Com cada vegada que cantem el 'Moltes felicitats' en un aniversari ho fem en una clau diferent. En com se'ns enganxa una cançó que no ens agrada, i que ho fa en porcions que no acostumen a superar els 15 segons.
I alhora, parla del cerebel, de l'amígdala i el cortex prefrontal amb facilitat. Parla de Led Zeppelin i Mozart com pot parlar de Busta Rhymes o antigues cançons country. La seva enorme experiència en el món musical fa que totes les disquisicions científiques i filosòfiques (quasi més presents que les primeres) estiguin il·lustrades d'anècdotes llegendàries: detalls d'Sting, converses amb Paul Simon.
Per poder explicar tot el que vol explicar fa repassos ràpids a conceptes filosòfics necessàris, com la construcció de la memòria o la categorització, tots ells molt recurrents en les neurociències avui dia.
Algunes cites guapes:

Music, then, can be thought of as a type of perceptual illsuion in which our brain imposes structure and order on a sequence of sounds. Just how this structure leads us to experience emotional reactions is part of the mystery of music.

The research on the development of the first MRI scanners was performed by the british company EMI, financed in large part from their profits on Beatles records. "I want to hold your hand" might well have been titled "I want to scan your brain".

Music appears to mimic some of the features of language and to convey some of the same emotions that vocal communication does, but in a nonreferential, and nonspecific way. It also invokes some of the same neural regions that language does, but far more than language, music taps into primitive brain structures involved with motivation, reward and emotion. Whether it is the first few hits of the cowbell on "Honky Tonk Women", or the first few notes of "Sheherazade", computaional systems in the brain synchonize neural oscillators with the pulse of the music,and begin to predict when the next strong beat will occur. As the music unfolds, the brain constantly updates its estimates of when new beats will occur, and takes satisfaction in matching a mental beat with a real-in-the-world one, and takes delight when a skillful musician violates that expectation in an interesting way- a sort of musical joke that we're all in on. Music breathes, speeds up and slows down just as the real world does, and our cerebellum finds pleasure in adjusting itself to stay synchronized.

El juny d'aquest any que ja s'acaba es va celebrar a NYC el World Science Festival, una mena de gran congrés sobre ciència obert a tothom. Daniel J Levitin va participar en la xerrada anomenada (el tercer començant per l'esquerra) Notes & Neurons, juntament amb altres científics i músics. Però aquí ens fixem en Bobby McFerrin, un artista convidat. Perquè us feu una idea de la màgia que pot desenvolupar la música al cervell, però, us deixo amb una il·lustració del que es coneix com "expectació" utilitzant l'escala pentatònica.

El primer dissabte

2009-12-05T18:55:00.000-08:00

Des dels finestrals del desè pis a la biblioteca central de la NYU, el tens mantell gris que cobreix els dipòsits d'aigua i les puntes de vidre i metall que graten cels em diu que em concentri.

Avui, al carrer, l'aire és afilat, quasi punxegut, teixit amb electricitat. Silenciós. Un silenci que frissa i fa fressa en fregar amb el dia. Avui no hi ha rastre dels carrets dels bengalís que venen baggels als matiners per 75 centaus. Ningú fa tintinejar un got de paper demanant unes monedes. Avui, els pataners s'amaguen rere les cantonades, aixoplugant-se dels carrers convertits en turbines que canalitzen el vent humit quan trascorre violent. Va costa avall per les avingudes de l'illa, prenent les gotetes gelades amb embranzida i fent-les giravoltar en tirabuixó abans llençar-te-les al nas, fregant sorollós i amb força per les parets i les branques despullades, com dient: 'Entoma!'

Els nassos, però, sempre ficant-se allà on no els demanen, s'han endinsat a les bufandes i els abrics llargs ja fa estona. Bufandes i abrics de tons marrons i grisos, de quadres negres -guaita, se n'escapa un de vermellós-, orelleres, botes d'anar a empaitar óssos blancs als boscos canadencs, que fan passes ràpides perseguint el destí que sempre cau un pèl massa enllà.

La noia, no en deu tenir més de vint, s'arrauleix davant l'escalfor que desprèn el seu got gegant de cafè amb llet. Qui sap si és aquesta escalfor, qui la fa estar riallera i alleujada mentre observa distreta el carrer desert. Seu en un tamboret alt, cara cap enfora, rere la paret de vidre de la cafeteria. Té els colzes recolzats sobre la taula de fusta, i des que ha entrat no s'ha tret les orelleres ni els guants de llana amb les puntes retallats. Regenera els seus ditets negres sobre el paper calent del got.

Avui, els nois que normalment venen herbes màgiques al carrer, allá sota el porxo, dues o tres cases més enllà, no hi són. Qui sap si fan negocis des d'algun cotxe entel·lat.

Pocs taxis amb la llum encesa es reflexen als tolls, estesos des de la matinada, debatint-se entre ésser sòlids o fluir. Esquitxen aquells que, massa capbussat en pensaments estufa, no miren on els duen les passes.

On són els ànecs del Central Park? On són les presses desinhibides, avui? On és el món, que creues en dos carrers sense adonar-te'n? On són les ganes de menjar-se el món avui? On és l'alegria brooklyniana? On són els grups que toquen al carrer? On són les minifaldes i els Louis Vuitton? On les gorres dels yankees del revés? Les Blackberrys amunt i avall? On són la bona educació i la mala educació? On són aquells que no en tenen, de casa on refugiar-se?

On és el batec que sempre sents caminant de la 14 a la 23, de la 110 a la 116, d'aquí ... allà...?

I sí, ssshhh, allà lluny, si calles un moment, encara el sents, el batec. Pu-pum.

Pu-pum.

Nova York encara és viva. És només que s'amaga rera la manta i s'allargassa mandrosa dins del llit, el primer dissabte que cauen volves de neu sobre la ciutat.

Manifesto en defensa de los derechos fundamentales de Internet.

2009-12-02T19:22:00.000-08:00

Este manifiesto fue redactado conjuntamente por periodistas, bloggers e internautas. Si estás de acuerdo, copialo, publícalo en tu blog, leelo en tu podcast, imprímelo y difúndelo por todas las vías que puedas.

Ante la inclusión en el Anteproyecto de Ley de Economía sostenible de modificaciones legislativas que afectan al libre ejercicio de las libertades de expresión, información y el derecho de acceso a la cultura a través de Internet, los periodistas, bloggers, usuarios, profesionales y creadores de Internet manifestamos nuestra firme oposición al proyecto, y declaramos que:

Los derechos de autor no pueden situarse por encima de los derechos fundamentales de los ciudadanos, como el derecho a la privacidad, a la seguridad, a la presunción de inocencia, a la tutela judicial efectiva y a la libertad de expresión.
La suspensión de derechos fundamentales es y debe seguir siendo competencia exclusiva del poder judicial. Ni un cierre sin sentencia. Este anteproyecto, en contra de lo establecido en el artículo 20.5 de la Constitución, pone en manos de un órgano no judicial -un organismo dependiente del ministerio de Cultura-, la potestad de impedir a los ciudadanos españoles el acceso a cualquier página web.
La nueva legislación creará inseguridad jurídica en todo el sector tecnológico español, perjudicando uno de los pocos campos de desarrollo y futuro de nuestra economía, entorpeciendo la creación de empresas, introduciendo trabas a la libre competencia y ralentizando su proyección internacional.
La nueva legislación propuesta amenaza a los nuevos creadores y entorpece la creación cultural. Con Internet y los sucesivos avances tecnológicos se ha democratizado extraordinariamente la creación y emisión de contenidos de todo tipo, que ya no provienen prevalentemente de las industrias culturales tradicionales, sino de multitud de fuentes diferentes.
Los autores, como todos los trabajadores, tienen derecho a vivir de su trabajo con nuevas ideas creativas, modelos de negocio y actividades asociadas a sus creaciones. Intentar sostener con cambios legislativos a una industria obsoleta que no sabe adaptarse a este nuevo entorno no es ni justo ni realista. Si su modelo de negocio se basaba en el control de las copias de las obras y en Internet no es posible sin vulnerar derechos fundamentales, deberían buscar otro modelo.
Consideramos quelas industrias culturales necesitan para sobrevivir alternativas modernas, eficaces, creíbles y asequibles y que se adecuen a los nuevos usos sociales, en lugar de limitaciones tan desproporcionadas como ineficaces para el fin que dicen perseguir.
Internet debe funcionar de forma libre y sin interferencias políticas auspiciadas por sectores que pretenden perpetuar obsoletos modelos de negocio e imposibilitar que el saber humano siga siendo libre.
Exigimos que el Gobierno garantice por ley la neutralidad de la Red en España, ante cualquier presión que pueda producirse, como marco para el desarrollo de una economía sostenible y realista de cara al futuro.
Proponemos una verdadera reforma del derecho de propiedad intelectual orientada a su fin: devolver a la sociedad el conocimiento, promover el dominio público y limitar los abusos de las entidades gestoras.
En democracia las leyes y sus modificaciones deben aprobarse tras el oportuno debate público y habiendo consultado previamente a todas las partes implicadas. No es de recibo que se realicen cambios legislativos que afectan a derechos fundamentales en una ley no orgánica y que versa sobre otra materia.

Gràcies.

2009-11-29T16:35:00.000-08:00

Dijous 26 de Novembre va ser Thanksgiving Day, el dia d'Acció de Gràcies. Com tothom, gràcies a l'inestimable educació audiovisual que ens ha homogeneitzat a tots en bagatge cultural, n'havia sentit a parlar. Sabia que menjaven gall d'indi i...ja.
Bé, de fet no hi ha gran cosa més. Thanksgiving és una festa que té el seu origen en les celebracions relacionades amb l'agricultura (la sembra, suposo). És possible que tingués un cert origen religiós, però avui dia és essencialment una festa secular. O tan religiosa com la posmodernitat és capaç, ja que cada comunitat ho viu a la seva manera.
És el moment de donar gràcies pel que es té i es viu. Les diferents religions ho fan en relació al seu Déu, però molta gent manté el seu caràcter no religiós. Mostrar gratitud, no a un déu, sinó simplement donar les gràcies per l'existència de les coses. Mostrar-se agrait. Em sembla preciós. Consisteix en una reunió familiar i amb amics (no és tan familiar com Nadal), i menjar molt. 'Menjar-molt' en la seva accepció americana, no sé si m'explico.

El menú de Thanksgiving intenta emular la primera celebració documentada en aquetes dates, la primera meitat del sXVII a Plymouth. Consisteix en el següent:
   - Gall d'indi farcit, rostit al forn.
   - Salsa de carn i de nabius.
   - Puré de patates.
   - Mongetes verdes, blat de moro i verdures.
   - Pastís de carbassa.
Les quantitats de cada plat varien entre la versió 'Molt', 'Moltíssim' i 'Un-forquillada-més-i-vomito'.
Vam haver d'encarregar el menjar perquè cap dels amics amb qui ho vaig celebrar s'hi atreví ni tenia temps suficient per fer-ho, i de totes maneres va ser un menjar increible.
A banda de l'acte del sopar i del donar gràcies, hi ha diversos actes curiosos. D'entrada, potser recordeu de les pel·lícules una rua amb globos gegants de personatges com Mickey Mouse, el ninot de Michelin (o algo), el Sonic, Donald, o Popeye. Doncs és la rua que es fa el dia de Thanksgiving al matí. Per meravelles del sistema liberal, aquí aquestes coses les paguen empreses privades. De fet, la parade es diu Macy's Thanksgiving Parade (Macy's és un centre comercial molt conegut). N'hi ha d'altres a altres ciutats, com la IKEA's Thanksgiving Parade de Philadelphia (no és broma). Us imagineu que la cabalgada de reis dugués el nom de, no sé, Estrella Damm? Bé, potser no ens en falta tant...

Concert Talib Kweli i Jean Grae al Brooklyn Bowl

2009-11-24T06:31:00.000-08:00

(Photos by Franc Camps-Febrer)

NYPD, segona part.

2009-11-21T08:31:00.000-08:00

La nit d'ahir va donar per escriure diversos posts. No sé per on començar. Podria parlar de l'obra de teatre que vaig veure a la New School pensant-me que era una altra. Podria parlar de la conversa que vaig tenir amb l'alcalde del meu poble (de Catalunya!). La nota incòmode de la nit va sortir quan de cara cap a ell ens van preguntar a mi i un company també del poble si pensàvem que era bon alcalde. Cap dels dos no ens vam atrevir ni a mentir ni a dir la veritat, i la situació es va diluir en un tens i allargassat silenci, acabat per un diplomàtic 'No ho tinc clar, fa cinc anys que no hi visc...'. Malaguanyada oportunitat, al cap i a la fi.
Últimament estic fent molta bondat nocturna (Franc? Hola?), així que després del teatre i de sopar, vaig passar un moment a saludar al Union Pool, un d'aquests bars als que començo a sentir la necessitat de fitxar cada cap de setmana. Vaig fitxar, doncs, i vaig marxar cap a agafar la línia G (Queens to Brooklyn) per anar cap a casa.
Jo, ciutadà de bé, anava a pagar amb la meva Metrocard, i just quan era a punt d'entrada un noi que estava tenint problemes amb la seva em va preguntar, amb un accent particular, si li importava que passés amb mi. Cap problema, vaig pensar, serà que no ho he fet vegades, jo. Vam passar els dos junts, m'ho va agrair i vam separar-nos pululant per la via esperant el metro.
Ai senyor, però al cap de pocs segons, un senyor d'uniforme i una xapa al braç que deia alguna cosa com 'Police Department' va venir a informar-me que el que acabàvem de fer era una misdemeanor i ens van acompanyar amablement a l'oficina a informar-nos dels nostres drets, deures i punyalades traperes del destí...
Merda. Semblava talment que ens haguessin detingut. Sèiem els dos en un banc de fusta, i rere un mostrador amb piles i piles d'expedients i papers, un gras polícia ens demanva les dades que introduia a l'ordinador. El paio, francès i borratxo, no semblava que li importés gaire, però em demanà perdó bastantes vegades, s'oferia a pagar-me la més que probable multa i em preguntava d'on era. Reia etílicament, s'oblidava del que acabava de dir, i em tornava a preguntar d'on era.
Els dos policies eren simpàtics, la veritat, i malgrat es feien el càrreg de la situació, fer la vista grossa no entra gaire dins dels seus esquemes. Ens van posar una multa de $100, i em va informar (a mi, no al francès) del procediment que havia de seguir si volia recórrer-la. He d'anar a una vista en les pròximes setmanes que sembla que tinc bastantes possibilitats de guanyar.
En sortir vam discutir la situació amb el francès. Només sortir de la porta de l'oficina vam parlar de com ho arreglàvem. Em va dir que em pagava la multa, i vam sortir del metro per anar a buscar un caixer que hi havia just davant l'escala d'entrada. Però un cop davant la impressió del caixer ATM, em va demanar perdó i em va informar que ni de conya em pagaria la multa. Que ell estava de viatge, i que no tenia cap intenció de pagar la seva multa, ni contribuir al sistema. Em deia que jo que era europeu (italià, segons ell, malgrat haver-li dit cinquanta vegades que no) ho entenia, que allà no li importava a ningú si et colaves o no al metro. Que li sabia molt de greu per mi, però que no pensava contribuir al sistema de merda, que el tio estava viatjant i $100 li duraven una setmana, i que no tenia diners al banc, però evidentment no volia demostrar-m'ho anant al caixer.
No sé quanta estona vam estar discutint. Em sentia violat. Tal com ho veia jo, aquell paio s'havia colat amb mi i ara resultava que jo havia de pagar $100 de multa i ell no (perquè vivint aquí, amb el visat o qualsevol tipus de cosa que pugui passar no puc permetre'm no pagar aquestes multes). La veritat és que em vaig emprenyar molt, perquè a sobre l'actitud victimista contra el sistema que portava el paio, vestit amb les seves millors gales (mai més ben dit) feia ganes de riure.
Mitja hora de discussió més tard, no aconseguia treure el paio de la seva postura, que bàsicament es reduïa a: "Em sap molt greu per tu, de veritat, perquè sembles un bon tio, però no et penso pagar la multa, perquè no l'has de pagar ni tu, no et vindran a buscar mai, les multes no es paguen, no penso donar diners al sistema i tal i pasqual.'
Desesperat, vaig aturar un paio que passava amb dues col·legues i li vaig preguntar si els importava fer d'àrbitres imparcials a la situació. Els vam explicar el què havia passat i ens va dir, tal com esparava, que si ell estava de viatge podia passar de pagar, cap problema mentre no volgués demanar un visat, però que si jo vivia aquí més valia que la pagués perquè New York never forgets, digué. El que hauríem de fer, va dir, és partir-nos la meva multa, que al cap i a la fi era la única que havíem de pagar.
Ens vam mirar i vam entendre que estava tenint més raó de la que havia tingut ningú fins llavors. Gràcies a aquella intervenció providencial, el francès va abaixar la guàrdia i es va convèncer de filar-me $50 que va treure, òbviament sense problem, de l'ATM.
Vull pensar que vaig obrar bé. La seva actitud va aconseguir fer-me dubtar de la meva integritat, va fer que em preguntés com de venut al sistema m'he tornat, que em preguntés què hauria fet el Franc de 18 anys, que hauria fet sense una beca. Li vaig demanar que em donés el mail, perquè si aconsegueixo recórrer la multa o reduir-la, li tornaré sens dubte els seus diners. Ja posats a ser venuts al sistema, com a mínim mantindré l'honestitat.

Sense paraules: restaurants japonesos al Downtown

2009-11-20T07:25:00.000-08:00

Cho Cho San Japanese Restaurant: 15 West 8th Street, New York City

Sobakoh: 309 East 5th Street, New York City

Els dos Williamsburg

2009-11-18T08:17:00.000-08:00

Si heu estat a NYC, probablement haureu estat o haureu sentit a parlar de Williamsburg. Williamsburg és un barri de la zona nord de Brooklyn, del que surt el pont de Williamsburg cap a Manhattan. Els últims anys, la zona més propera al pont i a un parell de parades de metro (especialment Bedford Ave) s'ha convertit en la zona hipster per exl·lència de la ciutat. El barri està en una desorbitrada ebullició artística, una escena musical indie espectacular (Santogold, MGMT i altres glòries, però també centenars de bandes de chavals de 22 anys que formen la (única) escena musical a NY, sembla, però quina escena), ple de bars on fan música en directe, bars on passen esdeveniments que ompliran les revistes molones espanyoles d'aquí uns mesos, bars chulos, botigues de segona mà, estudis, galeries, festes a l'estiu, algun graffiti del Banksy. Ja no és un lloc de segona i els preus han pujat molt des dels 90, però segueix sent where (some of the) the real shit happens.

El curiós del tema és que Williamsburg és molt més gran que la zona envaïda pels hipsters. El barri ha estat tradicionalment un dels grans ghettos del judaisme ortodox Hasidic (sigui el que sigui això). Primer annexionat al poble de Bushwick, més a tard a Brooklyn i finalment a tot NYC, havia estat des de sempre un tradicional punt d'arribada pels immigrants alemanys des de mitjans del segle XIX. Des de BedStuy, el meu barri, arribar a Williamsburg és un caminada llarga però assequible. L'he feta dues o tres vegades, perquè és un passeig que m'encanta. Quan deixes Bedford-Stuyvesant, d'una banda a l'altre de Flushing Avenue, els pantalons amples, gorres en posicions impossibles, jaquetes enormes militars i Nike Air One's es substitueixen per abrics negres llargs, llargues patilles en forma de rulo, barrets d'ala llarga, negres com el carbó, i dones vestides amb colors grisos i negres, cinc fills cada una, clon cadascuna de l'anterior. La zona jueva de Williamsburg mereix una visita perquè encara manté realment la imatge de ghetto i els jueus quan es posen a fer ghettos, saben el que es fan. Tot el que veus és jueu, tot està escrit en hebreu, la gent parla hebreu pel carrer i l'extrema dedicació a la indumentària tradicional fa que tinguis la sensació d'estar en un joc de miralls, en un vídeoclip asfixiant dels Chemical Brothers o en un gag de Monthy Python. Tothom és inquietantment idèntic. No saps si riure o espantar-te, però us asseguro que el sentiment és tens. Saps que no hauries de ser allà i que cantes com una almeja, però és fascinant de veure.De vegades hi ha hagut tensions amb la zona artística ( a principi del 2000 hi hagué algunes mogudes ), però ara ja, profundament establerta la zona moderna del barri i obert a tot el món, la comunitat jueva s'hi ha acostumat i d'un carrer a l'altre, l'incoherència de la cosmopolitat es fa palesa. I com mola.

PD: Recomenacions del dia: dos pàgines de fotògrafs:
- Bluejake.
- A photo break loose.

Statement on neuroesthetics

2009-11-17T11:05:00.000-08:00

It is for this reason that the artist is in a sense, a neuroscientist, exploring the potentials and capacities of the brain, though with different tools. How such creations can arouse aesthetic experiences can only be fully understood in neural terms. Such an understanding is now well within our reach. The first step is to understand better the common organization of our visual and emotional brains, before we can even proceed to enquire into the determinants of neural variability. But there is little reason to doubt that a study of variability, of how a common visual activation can arouse disparate emotional states, will constitute the next giant step in experimental studies of the visual brain.

In such a study neuroscientists would do well to exploit what artists, who have explored the potentials and capacities of the visual brain with their own methods, have to tell us in their works. Because all art obeys the laws of the visual brain, it is not uncommon for art to reveal these laws to us, often surprising us with the visually unexpected. Paul Klee was right when he said, "Art does not represent the visual world, it makes things visible." We hope that the enormous international enthusiasm that a study of the neural basis of aesthetic experience has generated will prove an effective catalyst in encouraging the neural study of other human activities that may seem remote from the general discipline of neurobiology. It is only by understanding the neural laws that dictate human activity in all spheres - in law, morality, religion and even economics and politics, no less than in art - that we can ever hope to achieve a more proper understanding of the nature of man.

Semir Zeki

(Statement on neuroesthetics)

El veterà

2009-11-12T20:48:00.000-08:00

Ahir era 11 de Novembre, dia dels veterans de guerra. El dia dels veterans és un dia de gran solemnitat als EEUU, un dia especial perquè es el dia que s'honoren les honorables gestes dels honorables soldats de l'honorable exèrcit nortamericà en la seva honorable lluita a favor de l'honorable democràcia al llarg del segle XX i XXI.

Això significa actes conmemoratius, una quantes banderes més de l'habitual i reportatges i notícies especials als diaris. El més graciós de tot plegat és que significa que els veterans s'identifiquen i surten a passejar-se vestits amb els seus més elegants uniformes militars, credencials i gorres conmemorant la guerra de Corea, la del Vietnam o la del Golf, per exemple. Grans i petits, negres i blancs, dones i homes s'aturen al pas d'un veterà per agrair-li la seva lluita per la democràcia i la defensa de les (honorables) llibertats dels EEUU.

Anant a buscar el ferry, em trobava dins la línia 6 de metro, direcció Downtown. Un home ha entrat anunciànt-se a l'audiència que aleatòriament resultava ser dins del vagó. Duia un gorro, un anorac vell i uns pantalons esguinçats. La barba d'uns quants dies, les ulleres brutes i la seva mà negra sostenia un got de paper que tintinejava quatre tristes monedes, com anunciant a priori el que es veia obligat a fer. El pidolant duia penjat al coll la seva credencial de veterà a la guerra d'Irak (la nova) i un diploma de l'exèrcit dels EEUU conforme havia servit el seu país. Abans de demanar res, ha explicat que havia passat 19 mesos a Bàsora, Irak, i que el van enviar de tornada fa pocs mesos, per alguna raó que no ha especificat. Des de llavors, explica, ha estat batallant pels seus privilegis com a veterà i perquè el depertament de defensa li brindi l'oportunitat que es mereix per haver-se jugat la vida pel seu país. I l'únic que ha aconseguit és pidolar al metro.

Sempre que em creuo amb algú que demana tinc un debat intern molt ràpid i encès. Depenent del dia i de la pressa que tingui, de vegades guanya el sí, i dóno, i de vegades guanya el no, i no ho faig. El debat que m'ha encetat aquest home ha durat poc: li he donat un dòlar sense pensar-m'ho. Evidenment, no per ser veterà, ni per haver lluitat contra els pobres iraquians, que menys culpa en tenen, si no per què en nom dels estats, un pobre home (pobre) que abans del 2003 no devia haver sortit del seu país, sigui enviat sense cap mena d'educació a batallar, potser amb menys de 20 anys, per no sap ben bé què. Per què la maquinària s'aprofiti perversament dels desfavorits que el propi sistema crea i els faci lluitar en favor de les diferències que els mantenen en la misèria. I per què no tingui escrúpols en escupir-los fora de tot plegat quan el servei d'enriquir-ne quatre s'ha prestat.

Potser el van expulsar per drogar-se. Potser s'ho va passar bé a la guerra. Potser va apallisar algú injústament o fins i tot va matar algú, injustament. Però jo avui li he donat un dòlar a l'únic veterà de guerra que cridava contra l'exèrcit.

PARDILLO

2009-11-04T19:33:00.000-08:00

L'altre dia estàvem fent unes (quantes) birres amb un amic català i una amiga xina en un bar de Harlem al voltant d'una taula massa gran rodejada de sofàs. Massa gran perquè no s'hi asseiés ningú. Així que al sofà de davant que sobrava s'hi van seure una pila de freshmen. Què son els freshmen? Són estudiants universitaris de primer any. En general se'ls associa amb els comes etílics i embarassos no desitjats. És el que té ser d'una cultura de pura doble moral. La qüestió és que a més de ser freshmen, aquest eren uns pardillos de la hòstia. A Espanya, per identificar una persona com a "pardillo" cal conèixer-lo una mica, sentir-lo parlar, veure com es comporta en situacions imprevistes, com parla a les dones, què fa quan li dius :"Pardillo, hahaha!". Als EEUU no fa falta. La diferència entre els pardillos i la resta del món és tan bestial que en tens prou amb mirar-los durant mig segon. De veritat. És com a les sèries, com aquell noi que està enamorat de la filla no desitjada dels Griffin a Padre de Familia. Total, que per explicar-li a la colega xinesa tot aquest discursillo vaig haver de buscar al diccionari la paraula pardillo i va sortir hick.

De tota aquesta història la conclusió a treure és la següent: busca les paraules que s'apareixin a la teva vida que no sàpigues, perquè s'apareixen per alguna cosa. Avui, jo, Franc, m'he converit en un hick. No, perdó, no un hick, un HICK.

He anat a fer una mica d'esport a la Hunter College, que també és de CUNY. És a l'uptown, i la classe era de 13 a 15, així que he pensat que podia fer la classe, dutxar-me després, dinar i anar finalment al concert d'un company músic al capvespre.

Tot perfecte. He fet la classe, he conegut gent interessant, m'he esforçat de valent. Feia temps que no feia esport i el meu cap començava a demanar-ho. I quan un fa esforços físics, en general, sua. I llavors convé dutxar-se. Així que he anat a buscar les dutxes, que curiosament estaven molt lluny. Però bé, hi havia un vestuari i unes dutxes precioses.

Satisfet amb mi mateix, em trec la roba, agafo la tovallola, las xancletes i el sabó i guardo la motxilla, les bambes, les ulleres, i tota la resta a una guixeta. Per utilitzar les guixetes als gimnasos cal tenir un candau propi, perquè si no no tanquen, i jo en vaig comprar un d'aquests de combinació fa temps quan anava al gimnàs de CSI. Em dutxo tranquil·lament, relaxant-me i quan comprovo que no hi ha gaire gent, cantant i tot.

Surto com nou de la dutxa, i assecant-me la pell amb la tovallola em dirigeixo cap a la meva guixeta. Faig girar el candau amb la combinació i no s'obre. I penso: 'ho has fet massa ràpid, torna-ho a fer amb calma'. Ho torno a fer i tampoc no s'obre. Potser m'he equivocat, torna-ho a fer amb calma i llestos.

No s'obre.

Aviam, què cony, era 3-step 38 clockwise, 00 counterclockwise, 10 clockwise. O potser no. Potser era counterclockwise, clockwise, counter... I el candau que no s'obre. Segur que era 10? No era 12? Era 38 o 32?

Començo a provar combinacions a la babalà, desesperat. O he oblidat la combinació o el candau s'ha trencat, però el maleït candau no s'obre. Estic en boles amb una tovalloleta i xancletes, a una hora de camí de casa, sense cartera, diners, claus, mòbil, ni ulleres.

Em visualitzo colant-me al metro en boles i creuant el meu barri chungo passejant el meu cul blanc. mmm.

Va a ser que no.

Començo a pensar que la única solució és anar a buscar algú de seguretat perquè rebentin el candau. Però són les quatre, els passadissos són plens de gent i sortir a buscar un paio de seguretat en boles pels passadissos de la facultat a un pis sisè ple de finestrals que donen a Lexington Avenue admirant Manhattan tampoc em sembla la millor de les idees.

Començo a sentir algunes rialles d'un dels jugadors de bàsquet de l'equip de la uni (un tio gegant) que s'ha començat a adonar del què passa. Començo a sentir algun riure amagat. Algun pfff. No sento el què diuen, però algun 'panoli' m'ha caigut segur.

Una ànima caritativa sense rostre (gràcies miopia) em pregunta que què passa. Primer em diu que vagi a buscar algú de seguretat. Veient la meva cara d'estar a la vora del suicidi, s'ho pensa millor i s'ofereix a anar-lo a buscar ell mateix. Li dono les mil gràcies i el paio se'n va a buscar algú.

Però al cap de res torna i diu que no hi ha ningú a seguretat (una pistola, algú?), diu que ara quan marxi (està esperant els seus amics) anirà a buscar els Public Safety. Perfercte. Si vols pots anar a buscar als de la ràdio, que ho anunciin per megafonia.

Mentre no marxa, penso a seguir-ho intentant ja sense esperança. Però de cop i volta sona una música celestial, plim, el puto candau s'obre amb la primera de les combinacions que havia provat. Sense forçar res, ni trencar res. Tot és a dins.

El primer que faig és posar-me les ulleres i agrair al paio que s'ha ofert a ajudar-me. El següent col·locar-me els calçotets i agafar la cartera, el telefon i les claus.

Per sort, això d'anar en metro en pilotes ho podré deixar per més endavant, per una matinada qualsevol, d'aquí un temps.

PD: La moralina de la història és que si busques alguna cosa al diccionari la busquis bé, perquè hick no vol dir pardillo rollo panoli o pringado, si no pueblerino, que no té res a veure amb cap dels casos. Però no trenquem la màgia de la història, no?

Halloween banana

2009-11-02T11:44:00.000-08:00

Segueixo pensant que cap de les grans ciutats espanyoles ni per suposat Berlin o Londres tenen absolutament res a envejar a NYC en qüestions de nightlife. Més aviat al revés. Ara bé, el que no sabia, i per això em va agafar a contrapeu la nit de dissabte, és que Halloween fos en magnitud semblant al que vivim per Sant Joan a vora el mediterrani (ai, el mediterrani estimat). O més encara, perquè les disfresses li afegeixen tot el surrealisme del món.

I això que plovia. Una rua gegantina recorre la sisena avinguda de baix a dalt i milers de persones disfressades de les coses més estrafolàries que us pugueu imaginar inunden els carrers de psicodèlia. Més que un carnaval, aquí la gent es deixa autèntics dinerals en disfresses, hores de feina en confeccionar-los i boníssimes idees en pensar-los. Des de taxis, jesucrists amb les cicatrius més realistes que he vist mai, l'Obama caracteritzat de satanàs i comunista alhora (bestial), deu persones com a fitxes gegants d'scrabble, desenes de Marios i Luigis, polícies, polícies sexys, policies gays, Michael Jacksons (estava clar). I un platan.

El platan és un amic meu, que va aconseguir la disfressa canviant-la per una bicicleta a Londres. Per alguna raó, la primera part de la nit la vam passar en una discoteca més considerablement gay del què ens havíem pensat on, bé, no sé, de tot. Imagineu-vos-ho. Amb l'afegit que una disfressa de platan sempre fa gràcia, però una disfressa de platan en una discoteca gay per Halloween en fa més.

La nit la vam acabar en el que s'està convertint el bar habitual de les nits de Brooklyn, el Union Pool (un lloc no gay, per si començàveu a preguntar-vos coses). No em resisteixo a la descripció de la imatge del platan parlant amb un paio amb un Ghetto Blaster (els enormes radiocassettes dels ghettos dels 80) com a cap, italià nascut a Hong Kong menjant cereals d'una capsa de cereals. Perquè sí, perquè tenia gana.

Evidentment la nit no podia acabar d'una altra manera que dormint-me al metro i anant a parar una zona industrial de Brooklyn que, què voleu que us digui, hauria preferit estar a molts altres llocs abans.

A banda del final, Halloween em va semblar un festa d'allò més divertida a NYC. Jo era dels que renegava de la implantació de Halloween a Espanya però, bé, no sé, tampoc és una festa lletja. Disfressar-se de qualsevol cosa i liar-la sempre mola, i què cony, pitjor és nadal que cada any més sembla que només consisteixi en comprar coses.

Live in New York City once, but leave before you get hard...

2009-10-30T12:50:00.000-07:00

No sé si us deu sonar aquesta frase. És d'un vídeo que corre pel youtube d'un paio que explica una sèrie de consells per a la vida, i de pas diu que et posis protector solar. Molt bonic el vídeo (si voleu veure'l busqueu sunscreen). I això a què ve? Doncs resulta que la frase aquesta té molt més sentit del que jo m'imaginava: viu a NYC algun cop, però marxa abans no t'endureixi massa.
I és que si tens un mal dia a NY més val no sortis de casa. Perquè trobaràs desenes de persones que tenen pitjor dia que tu, i aquí a la gent no li importen, per norma general, el més mínim les formes. Des d'algú que fuig quan te li aproximes per preguntar-li algun carrer (fuig, s'entén, corrent literalment), a treballadors d'atenció al client que et responen amb la boca petita i si no els entens, la seva reacció és posar-se els auriculars de l'iPod i oblidar-se que existeixes.
Avui estic estudiant al Hunter College de l'Upper East Side, una zona pijeta, com la major part de l'Uptown. He sortit de la universitat per anar a dinar i he descobert un lloc a una cantonada molt agradable per dinar, on feien hamburgueses, truites i entrepans amb patates fregides prou barat, familiar, de barri, antic. Un lloc on passarien escens de pel·lícula independent o d'un llibre de l'Auster. El lloc que busques quan vols dinar entre estudis.
M'han donat una taula petita a la vora de la finestra, que a NY sempre és interessant perquè pots veure tots els presonatges que desfilen davant teu com en un concurs d'estrambòtics. Al bar hi havia força soroll, eren les dues del migdia i estava ple a vessar. A l'altra taula petita de la vora la finestra si ha assegut una dona que si més no, cridava l'atenció. Devia tenir uns 55 anys, anava molt arreglada, amb ulleres de sol, ungles llargues i pintades, papers i una boina de costat. Me l'he imaginada automàticament com una vella glòria de la classe alta, una dona solitària que no accepta amb habilitat el pas del temps. Amb formes de senyora, s'ha demanat una truita i una coca-cola zero.
En tot això, mentre em prenia el cafè després de dinar he decidit trucar a la meva família, amb una targeta nova de trucades internacionals que he comprat avui mateix. Els enganxo a casa, i parlo amb el meu pare de la feina que tinc, m'explica que ve de veure la meva àvia, amb la meva mare, avui a la nit arriba la meva germana del Marroc. Tot bé, senzill, una conversa típica.

Això que sento una frase projectada cap a mi i veig que es la dona de l'altra taula que es dirigeix al món, dirigint-se a mi. Aguanto un moment la trucada i li dic 'Perdoni?', just per sentir que ella diu nosequè de '...such a public mess. We are trying to eat here.' amb cara d'indignada, com si li hagués faltat al protocol que un ser inferior ha de mantenir davant d'un element de casta privilegiada. Bàsicament li estava molestant que estigués parlant per telefon, i més encara en un idioma que no fos anglès, clar. Us heu d'imaginar el bar, un lloc a vessar de gent on els cambrers i cuiners es criden les comandes en spanglish d'una punta a l'altre. El que sigui menys un lloc silenciós. Li dic: 'Ah, resulta que vostè no pot menjar perquè estic parlant amb la meva mare.' i ella, indignada, que si porto mitja hora parlant (la trucada ha durat 8 minuts i mig, de cronòmetre), que quina falta de respecte...
No sense sulfurar-me suficient com per calar-li foc a alguna cosa, la ignoro i segueixo amb la meva conversa. Per sort, sempre hi ha un element sensat, un home polac des de la barra que havia estat fent broma des de feia estona amb la caixera, em mira i fa un subtil moviment amb el cap com dient 'Tu, passa d'ella, aquí la gent està molt boja.'. Sort que de tant en tant encara hi ha algú que manté el seny i no tothom és tan desagradable. Imagino que fer-se dur a NY es refereix a fer-se immune a aquest tipus de interpel·lacions, que succeeixen cada dos per tres i el cert és que noto que cada dia m'importen menys i passo més ràpid. El que no sé és si vull fer-m'hi immune del tot.

Food Corp Park Slope

2009-10-27T07:48:00.000-07:00

Sé que també n'hi ha a Barcelona, de cooperatives, però em sembla especialment rellevant en un lloc com NYC i a més aquesta té una particularitat especial. No fa falta que us expliqui com de moda és que tot sigui "orgànic", perquè a Barcelona n'anem ben servits. Ara bé, a NYC l'obsessió és tan absurda que és fàcil que et serveixin una pila de menjar suposadament orgànic en milers d'envasos de plàstic no reciclable. Que no us enganyin venent que aquí pretenen abanderar la lluita contra el canvi climàtic. Ni de conya. Si fins i tot l'hamburgueseria amb rates i escarbats (literal) de sota casa meva fa hamburgueses suposadament 100% orgàniques. En fi.
Precisament per això, l'existència de la Food Corp Park Slope és meritòria. Park Slope és un barri idíl·lic de Brooklyn, a tocar del Prospect Park, ple de boitgues, restaurants monos, cases maques i, atenció, nens i adolescents. Sembla una ximpleria, però és que costen molt de veure a la resta de la ciutat. Manhattan és la gran illa sense adolescents. És de veritat espectacular.
En fi, que em perdo. La qüestió és que aquesta cooperativa funciona en certa manera com les altres. La Food Coop Park Slope és com un súper però molt natural i barat, un 25% més barat que, per exemple, la Whole Food Market. Ara bé, només els membres hi poden comprar. I què significa ser membre? Ser membre significa ser soci i alguna cosa més. El fet de ser membre t'obliga a invertir uns diners en la cooperativa ($100) i amb això tens el mateix dret a decidir que qualsevol altre membre sobre el funcionament de la cooperativa. Si un bon dia decideixes marxar, recuperes els teus diners i santes pasqües.
Però la particularitat de ser membre és una altra.
Resulta que a tots els membres se'ls exigeix TREBALLAR a la cooperativa, 2 hores i 45 minuts cada quatre setmanes. No és molt, però tampoc és poc. No existeix la possibilitat de pagar més i no haver de treballar, i el 75% del treball fet a la cooperativa és dut a terme pels membres, és a dir, la gent. Hi ha treballadors, també, però no duen el gruix del treball. Els membres formen part de grups de treball anomenats squads que es reuneixen cada algunes setmanes per organitzar la feina que s'ha de fer i quan.
La idea em sembla magnífica, i m'estic pensant seriosament formar-ne part. Em cau un xic lluny, però val la pena tenir un lloc on recordar que no tot es mou, si més no únicament, pels diners al centre mundial de les finances.

Les últimes 24 hores, per la porta del surrealisme.

2009-10-26T07:21:00.000-07:00

Ahir va fer un dia d'allò més maco. Va sortir el sol, un sol preciós, tot el dia, com per il·luminar el que serien les 24 hores de surrealisme de NY (com les 24 hores de Le mans). Potser explicat així per part de la gràcia, però us asseguro que viscut fa que et preguntis què més pot arribar a passar.
Vora les 12 vam decidir (la meva visita i jo) anar a fer una rentadora, i mentre la roba donava voltes a la màquina, vam anar a esmorzar a un lloc nou que es diu Ms. Dahlia Café. Estic preparant un post sobre aquest lloc, ja us en parlaré.

- Episodi 1: Tornant cap a casa, carregats amb la muntanya de roba, l'edredon i els llençols, em vaig creuar amb un paio enorme que feia un somriure com de conèixer-me. Duia ulleres de sol, rastetes curtes i una mena de gorro amb els colors d'una barretina. I això que diu 'Hey!', somrient. I jo 'Hey.'. Em diu 'Do you remember me?'. I jo, sense temps per pensar en no ser sincer li dic 'No', quasi sense voler. Fa un somriure gran, s'encongeix d'espatlles i diu 'Me neither.'. I se'n va. Em quedo amb la sensació que no era això el que em volia dir i ha vacil·lat a l'últim moment.

- Episodi 2: Després de dinar vaig baixar a la part Downtown de Broadway per comprar-me uns pantalons, ja que se m'havien trencat els que més utilitzava i començava a ser urgent. Després d'un parell d'hores d'agobiament infinit entre miles de persones ansioses per comprar, cares llargues, bosses i targetes de crèdit de tots els bancs del món, un desequilibri químic em va jugar una mala passada i m'assec tot trist i deprimit al portal d'un bloc de pisos al SoHo. No sé per què, però em sento trist, tot NY em sembla poc humà i em sobrepassa la idea de quedar-me aquí tants mesos, veient com l'asfalt, el mal humor i els dòllars em consumeixen per dins. Total que en el moment que ens aixequem, una dona d'uns trenta anys, sense cap aspecte especial, se'ns apropa i ens demana d'anar al lavabo. I jo 'Què?'. Que si us plau, que em deixeu anar al lavabo. I jo 'Quin lavabo?'. Jo que no entenia res, pobra dona mig parlant sola segueix carrer avall per preguntar-li al següent grup de persones si la deixaven anar al lavabo.

- Episodi 3: Ja finalment tornant cap a Brooklyn, recorrent els pocs carrers per Nostrand Avenue que em separen de casa, caminant distret vaig topar amb un paio amb tanta mala sort que se li caigué una bossa que duia i rebentaren uns ampolles que portava a dins. Dues ampolles d'Smirnoff, el vodka, que a US val un dineral. Perfecte. Li vaig demanar perdó i em vaig oferir a comprar-li una altra. Dos paios aforamericans de Boston que havien vingut a NY a no sé ben bé què, però que duien un barret de palla i caminaven com un dibuix animat. Els vaig acompanyar a comprar una altra ampolla (em va saber tant greu que, imaginant-me en la mateixa situació, no podia fer una altra cosa). Mentre treia diners em van ensenyar uns vídeos al mòbil d'unes prostitutes (literal) amb les que havien estat al llarg del cap de setmana, tot orgullosos. Suposo que seguien estant borratxos perquè paraven de cantar odes a totes les dones que passaven.

- Episodi 4: Arribo a casa desitjant posar-me un tè, llegir tranquil oblidant la bogeria de la ciutat que m'envolta. Calento un parell de tasses d'aigua al microones nou, un microones que m'han donat unes amigues en canviar-se de pis. Serà la primera vegada que el provi. Poso les tasses al microones i l'encenc. Em quedo un instant hipnotitzat veient les tasses donant voltes i fent soroll de microones, i content, em relaxo pensant que ja han passat les penes. Però se sent un clic i salta tota la llum de l'edifici. El meu company de pis s'ha quedat a mitges sense llum, jo del tot, i la cuina també. No trobo els ploms, i he de baixar a parlar amb en Carlo, el fill del propietari, que està fent unes apostes a les cartes amb una gent al bloc de davant, per aviam si pot ajudar-me. Em diu que ara, que quan acabi la partida ve.

Per sort entre pitos i flautes ja quasi són les dotze, i l'últim dia dels meus 24 anys s'esvaeix amb una estel·la estranya. Benvingut als 25.

Tornar a la vida

2009-10-25T07:20:00.000-07:00

Espero que em disculpeu aquesta llarguíssima absència de quasi tres setmanes. He tingut exàmens de mig semestre (el que diuen que son midterm exams) i m'he tornat una mica ermitany. De fet, ara que ja s'han acabat i veient com de fàcils eren tots tres, em pregunto si no m'hauré passat una mica d'estudiar. No estic acostumat a estudiar així com de memòria, com toca fer una mica en aquests temes, i li he dedicat més temps del necessari i saludable. cal relativitzar, amb el ritme que et requereixen aquí. D'acord, aquí la gent estudia molt, però la qüestió és que m'he quedat tres setmanes pràcticament sense sortir de casa. Aquí entra un altre problema. Jo sempre he estat d'estudiar a la biblioteca. Hi vas ben d'hora, t'hi passes el dia, veus gent estudiant i et motives tu també. Si tens sort acabes fent coneguts amb qui vas a fer algun cafè, a dinar, o comentes què malament m'ha anat l'examen del dia anterior.

Però la meva universitat està a Cancún nord, i la resta d'universitats de CUNY que he visitat (Brooklyn College i Graduate Center) no m'han acabat de fer el pes per estudiar-hi, així que he acabat quedant-me a casa i oblidant que hi ha una cosa que es diu vida social i una altra que es diu salut mental. Sembla que se m'ha contagiat l'idiosincràcia americana. Tinc l'impressió que estudiar, com treballar quan toca, és l'única raó de l'existència de la gent. S'hi passen el dia i és l'únic que importa i amb el que mereix la pena desitjar espai i temps mental. La seva vida professional comença des del moment de despertar-se i va fins al moment d'anar-se'n a dormir, i les seves petites reunions socials de cap de setmana només valen si tenen algun sentit de cara a la vida professional (fer contactes, crear equip, etc.)

És possible que sigui una cosa de NY, perquè he corroborat amb diversa gent que aquesta ciutat és moltes coses, però amistosa i familiar no ho és. És solitària i professional, i la vida típica d'un neoyorquí és força individual. El metro és una fira de cares llargues, solitàries i preocupades, colors grisos en el vestir, no hi ha converses informals. Suposo que la gent no ve a fer amics aquí, si no a donar una empenta a la seva vida professional i a tenir una new york experience.

Pues a eso vamos. Relativització, si us plau.

Només volia dir que torno a la vida, i que tornaré a escriure sovint allò que la vida em dugui. Hola de nou.

'Live in New York City once, but leave before it makes you too hard.'

Hispanic, latin, spaniard, spanish, southamerican, latinamerican and stuff. Aie, man, whatever.

2009-10-05T12:51:00.000-07:00

Ja no és cap secret que el castellà és la segona llengua de llarg als EEUU. A Nova York en particular, la presència de l'idioma de Cervantes és espectacular. Perquè no és que el sentis pel carrer, que sí, és que ja ha sortit tot el vaixell a la superfície. Una pila de anuncis, pòsters, cartells a les botigues en castellà. A l'aeroport, tot en anglès i en castellà. A l'IKEA, tot en anglès i en castellà (al mateix tamany de lletra i d'importància maquetada!). Al Burger King en castellà, a l'hospital en castellà, al metro en castellà. El castellà, senyors, és aquí per quedar-se i ja hi ha veus i moviments que reclamen fer-la cooficial en alguns estats.
Vora un 30% de la població censada de NYC són d'origen hispanic. Però tot i que la majoria parlen espanyol com a primera llengua, una gran part són totalment bilingües i un part no parla espanyol com a primera llengua. Les coses es compliquen. Què volen dir quan diuen hispanic llavors? Perquè com pots ser hispanic havent nascut a NYC, i no parlant gaire bé l'espanyol, essent caucàsic? O negre? En què es basa la llatinitat?
La cosa és un xic més complicada i alhora més senzilla del que diuen els mitjans. Ja havia comentat els problemes a l'hora de fer les sol·licituds a les universitats sobre autodefinir-me ètnicament. 'White' o 'Hispanic'? Com que no en vaig treure mai l'aigua clara, vaig fer una petita enquesta entre els americans que conec, amics, companys de classe, coneguts, amics d'amics, etc. I la meva conclusió és la següent: no en tenen ni idea.
Perquè senyors, blanc ho sóc bastant, però (potser hi ha qui té alguna cosa a dir) com pot ser que no sigui hispanic essent espanyol? O latin essent català?
La solució és més senzilla del que sembla. La definició d'hispanic com una ètnia és un despropòsit, fill de polítiques xenòfobes no reconegudes de l'administració Nixon. I què s'empatolla aquest, direu. La qüestió és que hi ha una definició oficial per a la paraula 'Hispanic', que és la que dóna el US Office of Management and Budget (no em pregunteu per què). És la següent:

"Hispanic or Latino": a person of Mexican, Puerto Rican, Cuban, South or Central American, or other Spanish culture or origin, regardless of race.

És a dir, l'engany està en fer-ho passar per una definició racial quan no ho és. Es col·loca la paraula hispanic o latino en una llista junt amb afroamericà, blanc/caucàsic o asiàtic i la confusió és òbvia. Hi ha una sèrie de països que generen la paraula hispanic, i uns quants que no. Per exemple, ets hispanic si ets brasiler, si ets espanyol, si ets de la guayanne française, si ets d'Haití. I atenció: això inclou població de Filipines, Illa de Pasqua i Guinea Equatorial (segons la wikipedia) tant li fa si ets blanc, negre o albí.Algú els hauria de dir que tenen un error de concepte ficat en tots els aspectes de la seva vida diària. O canvieu la definició o canvieu l'àmbit en què utilitzeu la paraula, però senyors, parlem en propietat, si us plau.

Currar de valent.

2009-09-29T09:04:00.000-07:00

Resulta que en aquest país, fer un màster no és una excusa per seguir estudiant mentre encara no-acabo-de-voler-deixar-d'estudiar-que-es-viu-massa-bé. Mecachis, aquí et fan pencar. Això, a banda de l'aparent inconvenient que representa (currar? però això no era festival continu??), té alguns avantatges. Per una banda, en una ciutat com aquesta, currar de valent et permet tenir una excusa per no estar gastant diners constantment, recollir-te a la universitat (ara començo a anar a la de Brooklyn, quan només he d'anar a la biblio), a casa, llegint, escrivint, coi, currar, així que t'estalvies diners, que bona falta fan. El segon avantatge, més subtil però més important (com sempre), és que et permet enganxar-te amb el que estàs estudiant, motivar-te.
Aquesta setmana el curro de valent ha vingut de preparar la classe del dijous de Cognitive Neuroscience sobre els mecanismes d'orientació de l'atenció al cervell. Whatever. El tema està en què els dos professors que tenim de l'assignatura ens van passar una pila de material (més de 100 pàgines en quatre dies) i hem hagut d'escriure una mena d'esquema o resum a través d'un Wiki. Probablement molts ja sabeu el què és, però per a mi era el primer cop. La qüestió és que en grups de sis, en el nostre cas, cal escriure un document online, al que tots tenen accés per modificar. Qualsevol canvi el pot veure tothom i pot modificar-se sobre la marxa. És una bona idea, i ha estat interessant, però pot ser un follón, sobretot quan la gent està en situacions diferents i té idees diferents sobre el màster. I sobretot si hi ha estudiants shinesos, que tenen idees diferents sobre tot el que existeix al planeta. El concepte 'curro-fins-que-les-meves-constants-vitals-estiguin-grinyolant-de-saturació' es deu escriure en un sol caràcter en mandarí, i bé, et deixa a l'altura del betum.
L'altre dia parlava amb una amiga de Michigan que havia fet un màster en Relacions Internacionals a Columbia (hipotecant fins i tot la seva àvia per pagar-s'ho). Va acabar el màster a l'estiu i fins ara no havia trobat feina (va començar la setmana passada). El seu màster durava dos anys i em deia que tenia la sensació que per primer cop coneixia la ciutat una mica, que en els dos anys del màster no havia sortit pràcticament de casa. Quina por.
Entre una cosa i l'altra, aixó ha portat ràpidament a la rutinització, molt més ràpid del que m'havia passat a Berlin o a Tolosa de Llenguadoc. Sembla mentida! A NYC!
És possible que amb el temps i els viatges un vagi perdent capacitat de sorpresa. Et tornes més tol·lerant i obert, però les coses et sorprenen menys i les emociones de la novetat ja no volèien al teu sotaventre cada dos per tres. M'imagino havent vingut a aquesta ciutat amb 18 anys, el que hauria passat dins del meu cap. Potser és millor així, ho podré gestionar millor estant un pèl més crescudet.
La tardor està entrant per la porta de darrera a NY i les diferències tèrmiques de més de 12 graus al meu cap (i a la meva gola) no li cauen bé, així que desvariejo.
Un petó a la galta.

Personatges II: Akiko

2009-09-26T08:39:00.000-07:00

L'Akiko és japonesa. Petitona, morena, com qualsevol japonesa, però també bonica, com no tantes. Deu tenir un xic més d'una trentena d'anys. Viu a NYC des de fa 9 anys, des de fa 6 a Staten Island. En arribar a Staten Island va llogar el pis just a la vora del meu primer hoste, al cinquè pis d'un bloc vell molt a prop de la terminal del ferry. Un bon dia, com per art de màgia o de les desatroses condicions de vida als borroughs que no fossin Manhattan, se li va encendre la cuina, se li va incendiar mig pis, el sostre va caure i va fer un forat al terrat de l'edifici. Afortunadament ella no hi era; es creu que va ser una espurna de la deficitària instal·lació elèctrica de l'edifici, però l'apartament li va quedar inhabitable. El propietari, estalviant-se una bona denúncia, li va fer oferir un pis a la planta baixa, molt més gran que l'altre i ben maco, on viu des de llavors, llogant una magnífica habitació per setmanes a preu de Brooklyn.
L'Akiko és una apassionada de la cuina. La seva cuina vessa d'equipament i productes estranys i de primera qualitat. Els armaris són plens de bosses i pots plens d'herbes de colors i aromes encissadors. Durant un temps va tenir el seu propi negoci de galetes orgàniques fetes a mà a la old-japanese-style. Les venia per internet i tenia una paradeta al Brooklyn Flea Market, però li havia de dedicar tot el seu temps si volia que li donés per viure, així que al cap d'uns mesos va haver de renunciar-hi.
Cada pocs dies fa sopars a casa convidant alguns pocs amics, i es passa la tarda sencera cuinant per a ells. Sobretot quan ve el seu xicot, en Sean, des de Washington, que comparteix amb ella la passió per la vida sana i el cuidar-se. En Sean és un afroamericà gegant, fort, que sempre va amb un mocador pandillero al cap. La seva vida gira entorn les arts orientals del cos, de la meditació, el massatge. Una mica com Ghost Dog, però traient-li la part d'assassí a sou i amb una injecció de vida sana.
L'últim sopar que vaig viure al pis era en honor a una amiga de l'Akiko, i fou deliciós. Recordo amb gràcia que al voltant de la taula només hi havia homes afroamericans i dones japoneses. Cap altra combinació hi era present excepte jo, el que em feia sentir estranyament especial.
L'Akiko ha rellogat el seu pis d'Staten Island durant el mes de Setembre i part d'Octubre, i curiosament vivim molt a prop, un altre cop, ara a BedStuy. S'ha mudat a casa una amiga seva, japonesa, que ha anat a passar dos mesos a Londres, i li cuida els gatets.

Parida del dia: BedStuy - CSI

2009-09-22T10:04:00.000-07:00

Avui, miscel·lània. Dijous passat sortia de casa per anar a la universitat i se'm va acudir deixar constància del trajecte que tenia per davant. Vaig tirar 114 fotos i el resultat és la parida següent:

Personatges: Mr. Chandler

2009-09-21T14:27:00.000-07:00

Hi va haver unes setmanes entre els mesos d'abril i maig en què m'havien acceptat a la Tulane University de New Orleans i a CSI i no sabia per quina decidir-me. Tots dos màsters m'atreien, i totes dues ciutats m'oferien una gran quantitat d'experiències úniques. Vaig deixar passar el temps i finalment la decisió es va prendre pràcticament sola, com ja sabeu, en favor de NYC.

Durant aquelles setmanes, però, vaig estar buscant molta informació sobre les dues ciutats. Per exemple, em vaig llegir els dos articles de la wikipedia sencers. Un dia vaig anar a parar a un fòrum sobre ciutats dels US (http://www.city-data.com); com que aquí es mouen força per feina i van amunt i avall del país cada pocs anys, el fòrum és una manera d'informar-se sobre coses que cal saber de la ciutat a la que vas, preguntant a gent que hi hagi viscut. En fi, allà vaig trobar un link sobre rànkings de ciutats dels Estats Units elaborats sobre factors poc habituals. New Orleans encapçalava la majoria dels relacionats amb la mala vida (més percentatge d'alcohòlics, més prostitutes per habitant, pitjor lloc per a unes vacances en família i índexs de crim en general). Hi havia un rànking que em va cridar molt l'atenció, sobre alguna cosa com 'Millor ciutat on seure i veure passar personatges.'. En aquell, New York era la primera, New Orleans la segona. Qui sap si inconscientment, el meu voyerisme urbà estrambòtic va poder en la meva decisió per sobre de cap altra valoració.

Una vegada aquí he pogut corroborar que, efectivament, hi ha moltíssims personatges. Persons, colgaos, freaks o simplement individus sorprenents per una infinitud de factors. Avui, doncs, inauguro una secció de petites descripcions de gent que em trobo, i ho faig amb un personatge del meu barri que m'intriga.

Al nombre 230 de Jefferson Avenue, el meu carrer, hi viu un home que deu tenir una seixantena d'anys. És afroamericà, grassonet i té cara de molt pocs amics. El senyor Chandler. Sempre que el veig duu pantalons curts, xancletes i una camiseta blanca de tirants (val a dir que encara fa calor). De bon matí, el senyor Chandler surt i seu als esglaons que uneixen la porta de casa seva amb la vorera. Al tercer esglaó. Seu, ajunta les mans creuant els dits i es disposa a observar tot allò que passi al carrer la resta del dia. Ja puc passar a l'hora que vulgui que ell sempre hi serà, amb expressó sèria, vigilant.

He fet l'esforç des que sóc al barri de saludar tothom que puc, mostrar-me obert i disposat a integrar-me, així que sempre que passo per davant el saludo amb un bon dia, bona tarda, bona nit o simplement hola quan no sé del tot què toca dir (la qual cosa em passa cada dos per tres).

Però el senyor Chandler, sempre amb aquesta expressió seriosa de judici, es limitava a mirar-me, sense variar ni un xic el seu rostre gèlid, i no em retornava mai la salutació (cosa que sí que feia amb altres veïns).

Ahir, tanmateix, per vés a saber quins misteris amaga la seva imperturbabilitat habitual, la cosa va canviar. A mitja tarda em dirigia a agafar el metro i el nostre home seia, com de costum, a l'escala de casa seva. En passar pel seu costat vaig fer un 'Good afternoon', ja sense esperar resposta. Però ahir el senyor Chandler va clavar-me la mirada d'una manera especial, durant uns llargs segons, i vaig acabar sentint una veu profunda i trencada com un abisme que feia també 'Good afternoon'.

Sorprès vaig vacil·lar un dels meus pasos però somrient vaig continuar el meu camí. No podia estar més satisfet. Si el senyor Chandler em saluda, això significa que ja estic completament acceptat a Jefferson Avenue. Vaig interpretar que m'havia estat estudiant i que finalment havia decidit que era digne d'habitar al seu carrer. El més curiós de tot, però, és que mentre marxava, l'home va començar un diàleg amb els ocells que piulaven des dels arbres del carrer, imitant perfectament el soroll d'un dels pardals que habiten els plàtans i que el contestaven com si fós un més dels seus.

El millor i el pitjor del periodisme

2009-09-18T07:36:00.000-07:00

Val, intentaré connectar diverses coses en un mateix post. L'altre dia, una amiga em va convidar a una xerrada a la NYU d'un paio que es diu Gay Talese, que és un gran mestre del què Tom Wolfe va anomenar 'nou periodisme' allà cap als anys 60. Jo, se sobreentén, no el coneixia. (De fet, si m'ho haguéssiu preguntat fa quatre dies hagués confós Tom Wolfe amb Tom Waits). Total, que el tio era una màquina d'explicar històries. Com vaig disfrutar. Tot plegat em va fer pensar en què realment, no sé per què, però he conegut molts americans que tenen un art espectacular per explicar històries. Simplement parlant amb tu tenen uns recursos que fan que et quedis embadalit amb el tema. Pot ser un tio que es dedica a servir taules i et fascina explicant-te com el seu veí venia crack.

Gay Talese és periodista però no de diari. És més periodisme d'explicar històries amb calma i serenitat, de llibre o reportatges sobre gent normal i corrent amb la que entrava en contacte i la seva gran curiositat el portava a esbrinar-ne més i més. Té un llibre molt conegut anomenat 'The Bridge' en el que narra tot el procés de construcció del pont de Verrazano (precisament, el que uneix Brooklyn amb Staten Island), els obrers, les seves vides, feines. Amb senzillesa i trascendència.

Aquí un dels seus articles més famosos publicat per la revista Esquire l'any 1966 sobre Frank Sinatra:

Frank Sinatra has a cold.

A banda d'això, poc a poc m'he anat adonant com es prenen aquí el periodisme (de qualitat, s'entén). Em fa enveja i fa aparèixer en mi un complexe de república bananera quan penso en Espanya. Les vegades que m'havia llegit el The New York Times abans de venir aquí em semblava un diari hipersobrevalorat, curtet amb molt poca informació. Poc a poc m'ha anat agradant més. És curt, però és curt perquè escullen les notícies amb un gran criteri, i la sintetització de les notícies és d'un nivell d'excel·lència que no s'aprecia d'entrada.

En fi, el 15 de Setembre hi havia eleccions primàries pels demòcrates a l'estat de NY. A banda d'això, el mateix dia vaig comprar el New York Times. Perquè el New York Times hem quedat que mola llegir-se'l. Quasi com El Jueves, encara que potser no tant. Doncs resulta que a l'editorial del diari hi havia una llista amb noms i cognoms dels candidats (perquè totes les llistes són obertes, clar) a qui donaven suport des del diari. Així de clar. Es mullen sense cap mena de por, i si després s'ha de demanar rectificar ja ho farem, però aquesta és la meva aposta ara per ara, i ja seré el primer a criticar-lo si de cas.

Per altra banda, potser sabeu que fa uns dies superObama va fer un speech televisat en directe sobre l'extrema necessitat d'una reforma sanitària (de la que parlaré un altre dia). Amb la seva brillant retòrica va convèncer molta gent, sobretot dins del partit demòcrata. Però un tal Joe Wilson, congresista republicà per South Carolina, en el moment que l'Obama estava assegurant als més conservadors que la reforma no cobriria sanitàriament els immigrants il·legals (total, no són éssers humans), va cridar 'You lie!'. Doncs se li ha tirat al damunt tot quisqui. Demòcrates, republicans i tots els mitjans del país, per no respectar la paraula del president el·legit democràticament pels poble. O algo així. I evidenment ha hagut de demanar perdó públicament.

És curiós com això porta a l'altre gran tema de la setmana. Una vegada més, Kayne West també ha hagut de demanar perdó públicament. Resulta que a la ceremònia d'entrega de premis de la MTV a New York, Taylor Swift, una cantant de country que ha venut 4 milions de discs només a USA, estava recollint el premi al millor vídeoclip o alguna aberració semblant i ell la va interrompre indignat a l'escenari dient que el vídeo de la Beyoncé era millor. Boníssim. Pensàveu que la televisió espanyola era casposa? Hauríeu de veure això...

Segueix una mica amb la norma, no? Com amb tot, són capaços del millor i del pitjor, tot en un.

“	I think most journalists are pretty lazy, number one. A little lazy and also they're spoon-fed information, such as the weapons of mass destruction back in 2003....you have these people who create a package of news, develop it as a story line, a scenario, and they find, as Mailer once said about the press, that they're like a donkey. You have to feed the donkey. The donkey every day has to eat. So [special interests] throw information at this damn animal that eats everything. Tin cans, garbage.	”
—Gay Talese,

¿United Colors of BedStuy?

2009-09-15T21:12:00.000-07:00

Sempre m'ha agradat la música negra. Més que cap altra gènere. He escoltat moltíssim rap (bàsicament), funk, soul, jazz, house made in Detroit, reggae, ragga. És una petita adicció que agafem gent de llocs llunyans com Barcelona. N'he conegut d'altres amb el mateix vici. En fi, sóc d'aquells que de vegades ens hauria agradat ser negres, malgrat sé que sigui un comentari incòmode. El que vull dir és que, malgrat no hi hagi conviscut gaire, sempre he estat molt interessat per la mitologia afroamericana, per la música, per la història, pels barris d'on n'ha sortit la cultura.

Arran d'això he de dir que m'ha sorprès negativament la poca mescla racial que es dóna a la gran majoria dels àmbits de la vida a NYC. Així com els descendents d'asiàtics (que no siguin els chinatownians) estan bastant mesclats amb els blancs, els afroamericans estan més separats. Diuen que cada vegada menys, que la ghettificació està fent-se molt més permeable i que poc a poc està desapareixent l'estigma. El cert és que en alguns àmbits, sobretot el mediàtic i el laboral, sembla haver-hi més barreja. Però jo el que veig és que els blancs tenen amics blancs i els negres tenen amics negres.

Fa una setmana, vaig sopar amb l'Álvaro, el meu amic de Los Angeles que és fill de mexicans, un mexicà de naixement i dues nicaraguenses, i vaig treure el tema. A l'hora de fer la solicitud a les universitats americanes, quasi sempre et fan definir-te sobre la teva ètnia. No hi havia consens sobre si jo hauria d'haver posat 'White' o 'Hispanic' a les sol·licituds a les universitats. En fi, l'Álvaro em deia que els afroamericans segueixen tenint estigmatitzat el record de l'esclavitud i sentiments hereditaris que fan difícil la reconciliació, encara que siguin inconscients.

Avui visc a BedStuy, un barri essencialment afroamericà, d'on han sortit perles com ni més ni menys que Notorious B.I.G o Mike Tyson. I estic arribant algunes conclusions que no m'esperava.

Feia dies que passava per davant d'un bar que em cridava l'atenció, un bar que feia pinta d'arregladet i on no semblava que anessin a servir quelcom recremat o que portava la paraula CÀNCER escrita al damunt. Fa uns dies, un matí, com que se m'havia acabat el pa de motlle i qualsevol alternativa per esmorzar vaig anar-hi a esmorzar. I merda, senyors, era un bar de blancs. Però enteneu-me, un bar de BLANCS. Tots els blancs de Bed-Stuy van a aquest bar a resguardar la seva fashioneria i el seu rol gentrificador en un barri humil i afroamericà. Però això no és el pitjor. Sabeu què és el pitjor? El pitjor és que m'hi vaig sentir a gust. Al bar que em faria més fàstic del món si hagués estat a Barcelona. Crec que vulguis o no, la segregació t'afecta, se't transmet d'alguna manera, i si ets blanc tendeixes a anar, per la pròpia configuració d'aquesta societat, cap als llocs on van blancs. Quina merda.

De totes maneres, podeu imaginar-vos que, efectivament, m'encanta viure on visc. He crescut veient vídeoclips que passaven en aquests carrers. Viure aquí em fa entendre molts aspectes de la vida de les comunitats afroamericanes. Molt poques vegades no em sento benvingut, la gran major part de les vegades sí. Molta gent del meu carrer em coneix pel nom, i ens parem i tenim converses quotidianes sobre coses del barri, ens saludem amb malabarismes i wassup's, ens desitgem un bon dia. Al cap i a la fi, ben mirat, potser li donem massa voltes a tot plegat. Potser tan sols es tracta de que siguis qui siguis i vinguis d'on vinguis somriem i ens desitgem un bon dia.

Una de parides

2009-09-10T21:16:00.000-07:00

No he vist ni un sol paralític des que sóc a NYC.

Les dutxes no tenen telefon.

Existeixen les monedes de dòllar.

I les de mig dòllar.

S'ha de pagar per rebre un missatge.

S'ha de pagar per rebre trucades.

L'Spotify no funciona.

Hi ha una cultura diferent de l'alcohol.

Vamos, que hi ha pocs bars. De veritat. O sigui, que de veritat que hi ha pocs bars i que hi ha pocs bars de veritat. S'entén, no?

El ferry a Staten Island és gratis, relaxant i hi ha coloms a dins. De fet, sovint costa trobar bars on et serveixin una cervesa, però A DINS DEL FERRY n'hi ha un.

Existeixen les hamburgueses vegetarianes amb bacon.

Els metros fan molt soroll (n'he vist més d'un i de dos amb taps).

Hi ha uns 35.000 homeless (de veritat).

Les penya és bastant lletja, en general.

Un litre d'oli d'oliva que no sigui marca blanca costa, fàcil, 20 dòllars.

L'any 2007 va ser l'any amb menys assassinats des de principis del segle XX: 496 assessinats (perquè us feu una idea, el mateix a Madrid hi va haver més de 100 assessinats, amb tres vegades menys població, no estem pas tan lluny). Amb prou feines 895 violacions i tan sols 13.256 cotxes robats. Casi na.

El paquet de tabac està als voltants del $10.

IKEA és, aquí també, una religió.

Els Yankees són els que guanyen, els Mets són els que no tant.

La gent sap on està Barcelona i Espanya, per norma general. Catalunya ja és més complicat, però déu n'hi do la gent que ho sap, tot hi així.

He conegut força japonesos, per a qui l'interessi.

Hi ha un barri grec, italià, albanès, portorriqueny, nigerià, chinatown.

Els bitllets de bus no es poden pagar amb diners a no ser que duguis exactement $2.25 en monedes, el que significa 9 quarters (monedes de 25), perquè no agafa les de dollar.

Quan et diuen 'How you doin'?' no esperen resposta.

Existeix un local cutre de hotdogs al qual entres, vas directe a una cabina de telèfons que hi ha en una cantonada, despenges, marques un nombre i t'obren la paret que dóna a una cocteleria de luxe. No és broma. I jo sé on està.

Al diari oficial de la meva uni, que per si no ho sabíeu es diu CSI, el primer nombre que vaig veure hi havia un article d'una pàgina sencera sobre com fer una bona mamada.

Hi ha anuncis en castellà fins i tot del Burguer King.

A Brooklyn hi ha una campaña de Now Madrid.

Els diaris (el NYTimes i alguns de més baratos) no paren de parlar del f*#%ing Rafa Nadal.

Però la penya porta camisetes del Barça.

(Ho sento, he tingut un dia dur i no em venia de gust escriure algo interessant).

Cliqueu sobre la foto:

Do or Die, Bedstuy.

2009-09-05T11:09:00.000-07:00

Bé, ja fa una setmana que m'he mudat i ara poc a poc vaig coneixent el barri. Bedford - Stuyvesant. Ni tan sols em sonava abans de venir-hi a viure, i resulta que l'he encertat de ple i en el moment adequat. És un barri amb una fortíssima personalitat, de gran majoria afroamericana i força humil. És la meca afroamericana de Brooklyn, com Harlem podria ser-ho per Manhattan. Després de la segona guerra mundial, grans comunitats afroamericanas del sud dels EEUU van migrar cap a NYC i es van anar establir a la zona.

Bedford - Stuyvesant cau al centre geogràfic de Brooklyn, però ha estat considerat des de sempre un barri marginal. Durant la crack epidemy dels 80 i principis dels 90, la imatge del barri estava profundament degradada, i constituïa essencialment un ghetto. El crack i la violència devastaven els carrers i la NYPD amb prou feines entrava al barri.
A mitjans dels 90, l'epidèmia del crack va començar a passar i a partir dels dos mil, la polícia ha designat la zona com a zona d'impacte: la presència policial és molt més alta que llavors i el crim ha disminuit radicalment.
Avui dia les coses han canviat força. Encara es mou droga als carrers (un dia vaig veure dos chavals a les 11 del matí havent-se acabar de frotre suposo que crack i...no és un espectacle agradable; val a dir que també ho he vist a Barna, això però no hi he conviscut tant). També hi ha força vagabunds, però la zona està passant per un procés de gentrificació des de fa uns anys i la obertura del barri a la resta de la ciutat es fa palesa. La diversitat ètnica ha augmentat amb la immigració africana, però també americana blanca i llatina. Els preus es mantenen molt baixos per la imatge que té el barri pels neoiorquins, però els que s'hi aventuren descobreixen un barri molt més obert, tranquil i segur dels que els havien explicat a les pel·lícules.
I és que Bedford - Stuyvesant forma part de la mitologia urbana afroamericana tan o més que Harlem o el Bronx, perquè és un dels barris que més hi han contribuit. Aquí ha rodat Spike Lee algunes de les seves pel·lícules més conegudes, com Do the right thing (1989). Atenció a l'espectular llista de personatges il·lustres del barri, només per anomenar-ne uns quants:
Michael Jordan, Notorious B.I.G, JayZ, Mike Tyson, Mos Def, Talib Kweli, GZA, Chris Rock, Memphis Bleek, Aaliyah, Lil Kim,...
La llista és interminable. També és curiós com un personatge com Frank McCourt, autor de Angela's Ashes (Les cendres de l'Àngela) va acabar adoptat pel barri.
La veritat és que fins ara m'hi he sentit molt bé, tinc la sensació d'estar en un lloc on es valora la vida de barri. La gent és senzilla, amable. Si que n'hi ha algun de tant en tant que em mira malamant; i què cony, és el seu barri i jo estic contribuint a gentrificar-lo, a alguns no els deu semblar bé del tot. Però el cert és que la majoria de gent em tracta molt bé i no m'he sentit gens insegur. L'únic problema potesr són les 70 blockparties que es monton cada dissabte per tot el barri i que no em deixen dormir al matí!
Us deixo un petit montatge que trobat pel youtube del barri. No es veu gran cosa, però és maco.

Pels més freaks us deixo un vídeo de Notorious B.I.G. rapejant en una block party amb 17 anys al carrer de sota de casa meva.

Finalment, el màster a CSI.

2009-09-01T21:02:00.000-07:00

Més nerviós que una altra cosa, finalment ha arribat el dia en què comencem les classes. Tantes històries i emocions, i tant anar amunt i avall buscant on dormir, i coneixent gent i tot plegat, i un quasi s'oblida de perquè és aquí.
Ahir dilluns vaig descobrir aterrat com el trajecte de la meva nova casa a Bedford - Stuyvesant, Brooklyn, fins al College of Staten Island dura pràcticament dues hores. I no són dues hores qualsevols, perquè s'han d'agafar dos metros, caminar un bon rato, un bus, caminar un rato, un altre bus i caminant una estona més. I els metros i busos de la MTA de NYC són semblants als que tenia Barcelona abans de les olimpíades, així que es fa d'un agradable digne de matar algú.
Però bé, la qüestió és que al final arribes a CSI, que ja coneixia de la setmana d'orientació en un estat molt més solitari. Només d'arribar a mitja d'tarda m'ha sorprès la de gent que m'hi he trobat. No havia pensat que en ser un campus també hi hauria alumnes i tal. És maco, el campus, i aquests dies que ha fet bo, es tenyia tot de romanticisme multirracial digne de la era Obama.
El College of Staten Island pertany a CUNY, City University of New York, la institució educativa pública més gran del país (si hi incloïm les privades guanya University of California). Cada escola o centre funciona bastant autònomament, i CSI existeix independentment des de fa 14 anys. Es veu una escola jove, però amb empenta. De fet, el Màster en Neurociències que faig ha crescut suficient com perquè s'estiguin plantejant canviar d'ubicació.

Ahir vam començar la classe de neurobiologia (jo? faig una assignatura que es diu així? de veritat?) i la donava un paio que no l'entenia ni sa mare, perquè devia ser de Polònia o així. I no ho dic per no entendre l'anglès, perquè els americans encara l'entenien menys que jo. Però aquesta, que semblava l'assignatura més chunga, resulta que ha començat descrivint els orbitals i els elements i els enllaços d'hidrogen. Tot plegat m'ha tranquil·litzat, perquè he vist que tota aquella feina que se suposava que havia de fer el juliol mentre era a Toulouse, Menorca, a l'Apolo, al Jamboree o alguna rave del Poblenou no era excessivament imprescindible.
Total, avui he tingut l'assignatura de Retràs Mental (jo? faig una assignatura que es diu així? de veritat?) i ha resultat molar. La dona que la donava era la velleta més entrenyable que he vist en mesos. Explicant-nos el perquè compta el 10% de la nota el comportament a classe, ens deia que 'It is your job to make me love you. Don't worry, it will be easy.' Si no tingués les dues millors àvies del món l'hauria adoptat immediatament com a àvia.
A més, ha tingut un detall que m'ha deixat amb la boca oberta. Durant la presentació de la classe ha demanat si algú estava fent el ramadà. Hi havia una noia tunissiana que li ha dit que ella. Li ha preguntat que a quina hora es ponia el sol, i li ha contestat que a les 7:30pm, més o menys. Així doncs, diu, farem el descans a aquesta hora perquè puguis anar a menjar, diu, sé que els últims moments del dia són molt durs. He flipat. Us imagineu algun professor de l'autònoma fent això?
Però bé, l'assignatura, pura psicologia del desenvolupament, és el més allunyat a la física que he fet mai i em faran treballar de valent. Ja ens ha donat un munt de coses per llegir, però no em preocupa excessivament, donat que sembla força assequible. Qualitativa, vamos.
La classe està plena de gent de tot arreu: Tuníssia, Marroc, algun lloc d'Europa de l'est, Índia, Pakistan, Grècia. No hi ha ningú de llatinoamèrica, però sí que hi ha algú d'Staten Island. Avui mateix, després que la professora tingués l'orgasme públic de rigor quan li he dit que venia de Barcelona, una noia que duia una samarreta de Universidad Madrid, que no sé molt bé què és, se m'ha posat a xerrar. I si, era d'Staten Island. Sembla mentida, he conegut més statenislandesos que queensians i bronxians i manhattanians junts.
El segon dia la tornada ha anat millor, perquè he el·legit l'altra ruta, la del ferry i es fa un pèl més curta i passable, només una hora i tres quarts. Tot rutlla.

NYPD: Gora Euskadi.

2009-08-30T15:36:00.000-07:00

Aquest cap de setmana ha estat mogudet. De fet, era l'últim abans de començar el màster, i no sé com em sentiré de pressionat la resta de caps de setmana a partir d'ara. El divendres parlant amb una noia d'aquí de la ciutat que havia fet un màster a Columbia en relacions internacionals em deia que pràcticament no havia sortit de casa en dos anys. Hi jo pensant: ai, mi madre.
A més, hi havia un col·lega de Los Angeles que havia conegut a Berlin que estaven aquests dies també per aquí. El dissabte a la nit, el nòvio de la germana de la nòvia del meu col·lega (com sempre) feia una festa a casa seva a la que vam assistir.
Total, en un cert moment de la nit vam baixar a la porta del carrer, a la zona de Sunset Park, Brooklyn. El Ferran volia fumar i jo i una noia austríaca de la que no recordo el nom l'acompanyàvem, craso error, amb UNA CERVESA A LA MÀ. Cosa infinitament prohibida a NYC. Allò que fa un temps es veia a les pel·lícules dels vagabunds bevent d'una ampolla embolcallada amb una bossa de paper ja ha passat també a la història.
Comentant precisament això, i com enviat com una senyal divina, just en aquell moment un cotxe de la New York Police Department sortit del no res s'atura just davant nostre i en baixen immediatament dos policies amb tots els accessoris. Ben seriós el calb que ens parla ens informa que a l'estat de New York està prohibit beure al carrer i ens demana ID a tots tres. Ràpid, precís i autoritari. El meu col·lega i jo li estenem el DNI i la nostra amiga els comenta que el té a dalt; un dia que vagi a buscar-lo i l'altre que s'esperi, i ella s'espera.
El meu col·lega els fa la pilota i els comenta que no teníem ni idea d'aquesta llei, que acabem d'arribar a la ciutat i que no sabíem, que de veritat que no sabíem, que acabem d'arribar a la ciutat i no sabíem res, que ens sap molt de greu. Mirant-se el DNI amb tendresa ens acaba comentant que ell és basc. Fill de bascs, suposem, i li caiem en gràcia.
Els dos policies es miren i es fant un gest pràcticament imperceptible que ens salva la vida, un gest de 'Deixa'ls, tant se val.' Ens dóna un toc infantil al braç de cadascun i ens diu, paternalment: 'Bad guy, bad guy. Don't do that again.' I agafen i marxen, deixant-nos el cos amb una adrenalina increible i ple de felicitat.

Una de fotos

2009-08-25T18:45:00.000-07:00

El lloc amb més inputs després de Tokyo (suposo).

Manhattan, des del ferry d'Staten Island.

La zona zero en obres, fent no sap ningú gaire bé què.

Chinatown, versió Bòsnia.

Brooklyn Bridge.

Lower East Side.

---

BANKSY!!

Staten Island - Brooklyn - Queens - Manhattan

2009-08-23T10:48:00.000-07:00

Ahir va ser un dia molt profitós. El divendres a la nit no vaig fer res perquè estava cansat i des d'Staten Island quan estàs una mica cansat, haver d'agafar el ferry multiplica per mil la mandra que et fa sortir. Així que em vaig quedar a casa i vaig sopar amb l'Akiko i els seus amics (ja coneixeu la història) i me'n vaig anar a dormir.
Així, el dissabte em vaig despertar poc abans de les 9. Volia anar a una sucursal de Chase (la única) que hi ha a Staten Island per obrir la compte del banc, però mentre em treia la mandra de sobre se'm va acudir mirar craiglist.com aviam si veia algun anunci interessant per un pis. Resulta que a les 9:07 s'havia publicat un anunci d'un pis a Nostrand Avenue, Brooklyn, amb habitacions molt grans per només $750, lo qual, malgrat sembli una barbaritat és de lo més barat que he vist a tot NYC. Eren les 9:23, vaig agafar el telefon i vaig trucar, concertant cita per les 2pm.
Vaig sortir de casa i vaig començar a caminar, un parell de milles fins al banc, descobrint perquè Staten Island és un lloc al que no voldria viure ningú. És suburbial però versió depressiva, no versió gent al carrer amb els cotxes jugant a cartes i sentint dispars de tant en tant. No. Suburbial en versió tothom es queda a casa perquè la nostra vida és una merda i mirem la tele i mengem menjar meravellós. Resultat: un 57.7% dels habitants d'Staten Island són obesos. Per no haver-hi, no hi ha ni pistoles: és el borrough amb menys pistoles de NYC.
Total, obro la compte i fujo ràpidament cap a Brooklyn, perdent-me un parell de cops pel camí, que dura així com dues hores entre una cosa i l'altre. El barri al voltant de la casa s'anomena Bedford Stuyvesant, Nostrand Avenue. És un barri molt negre, hi ha moltíssima activitat al carrer. Les botigues viuen de cara al carrer amb la música a tope, bàsicament hip hop, reggae i música africana. Em creuo amb 3! block parties en cinc carrers fins que arribo a la casa. És una casa de peli d'Spike Lee, tres pisos, amb les escaletes davant. He quedat amb una dona molt somrient que ja és a la porta de l'edifici quan arribo. M'ensenya la casa, que és tota una. Compartirem cuina i lavabos amb les altres quatre habitacions. No hi ha menjador, però hi ha un jardinet al pati interior i la terrassa típica al davant. L'habitció és gegant així que no ho dubto gaire i dóno una paga i senyal del dipòsit per assegurar-me-la. Espero que els dispars em deixin dormir per la nit. Però quin barri més guapo!!

Total, són les 3pm i he quedat d'aquí mitja hora al PS1, una afiliació del MoMA a Long Island City, Queens. Els dissabtes de tot l'estiu fan unes festes guapíssimes de música electrònica, funk, disco i punk. Amb els $10 de l'entrada pots visitar a més el museui passar-t'hi allà tota la tarda. Em sorprendre molt un paio del mateix Brooklyn que es deia Tim Love Lee, que mescla Breakbeat a downtempo.
Al PS1 aquest ens vam trobar amb una amiga de la caixa i quan es va acabar la cosa, o més aviat, quan ens vam cansat, vora les 9 de la nit, vam dirigir-nos al East Village on de moment hi està allotjada. Resulta que al block tenen un terrat molt apanyat. Vam comprar-nos unes cerveses i vam pujar-hi a fer-les al terrat, amb vistes a tot Manhattan: cap a dalt, Empire State i Chrysler, cap a baix, els blocks del Lower East Side i les oficines del Financial District. La única llum que teníem era de les finestres il·luminades de tota la illa, i bevent cervesa allà sobre admirant el paisatge i parlant de la vida ens vam tornar a sentir lliures. O algo així.

Money, money, money

2009-08-23T10:04:00.000-07:00

(Abans de res vull deixar clar que parlo del sistema, dels intercanvis comercials, de la publicitat, d'anar a comprar, del tracte amb venedors, compradors i arrendadors, del govern, dels mitjans. Les persones es comporten de manera molt diferent i els americans són de les persones que he coengut més donades a treballar i fer favors de manera voluntària. Quina contradicció més gran.)

Tots teníem un cert prejudici del valor que se'ls dóna a EEUU els diners. Si bé amb la gran majoria de casos els prejudicis són erronis, en aquest cas he de reconèixer que no. La pasta ho mou tot, és per tot arreu, ho justifica tot. A Espanya ens passa potser el contrari: quan una persona té diners és automàticament vulnerable de desconfiança. A EEUU, sempre des de la meva humil posició de nouvingut, tot es medeix per la vara dels diners i aquell que en té molts és admirat, se li fan favors, se'l tracta bé.

Els diners són com el centre de tot plegat, l'explicació de l'acceptació social d'un valor, d'una reforma legal, com una mena de sistema de puntuació de gols. Si tens molta guita és que t'has apuntat molts tants. Com si fos un sistema matemàtic de valorar el mèrit.

I Nova York és la capital financera d'EEUU i suposo que encara, o juntament amb Londres, del món. Imagineu-vos. Aquí pagues per tot i si no vas amb compte, quan mínimament t'acostumes a afluixar dollars cada dos per tres, si una nit surts, és molt fàcil que et volin 100 pavos així, sense fer gran cosa. A NY s'ha de comptar sempre el canvi, has de vigilar els preus, pactar amb els taxistes, negociar a l'hora de llogar un pis. Et cobren (a tot el país) les trucades rebudes i per missatge rebut. Et confisquen la targeta si seus en una terrassa perquè no marxis sense pagar.

Encara no m'he acostumat a un dels mètodes perversos d'explotació laboral, la propina dels cambrers. Els cambrers apenes tenen sou base. De fet, segons la llei del US Department of Labor, el sou mínim és de $2.13 la hora, que a jornada completa no arriba a 350 dollars al mes. Està com institucionalitzat que a la compte se li ha d'afegir un 10% de propina, un 15% si aneu 6 persones o més i un 18% si 8 o més. Ara bé, no forma part real del preu. No surt al compte (en general). Suposo que ja m'aniré acostumant a saber en quin tipus de locals s'ha de deixar propina i a quins no, però no m'agrada aquest sistema.

Per altra banda, tenir molts pasta surt molt barat. Per exemple, ser de la NYU o de Columbia t'aporta una pila de descomptes a la ciutat, de l'aparell públic i privat. Et fan un descompte increible per comprar-te un iPhone, per la televisió, accés al museus. La CUNY - CSI, on vaig jo, és pública, és a dir, se suposa que ets una mica més pobre si hi vas, així que de descomptes res de res. En fi, si ja em preocupava la pasta a Barcelona, aquí m'hi hauré d'esmirar encara més, perquè pensava que amb la beca anàvem sobrats i veig que nai nai de narices.

Staten Island, land of massive horror films fans

2009-08-21T18:31:00.000-07:00

Tinc una llista feta de temes dels que voldria parlar al blog, posts relacionats amb temes que serien els típics per un personatge nou a NYC. Però al cap i a la fi n'hi ha alguns d'aquests temes dels què puc parlar quan porti més dies aquí i tingui alguna idea del que estic dient.
Avui, després de l'últim dia d'orientació a la universitat he tornat a casa el Nicholas per recollir les coses i mudar-me al pis de l'Akiko, on sóc ara. L'habitació és una passada, és enorme, ara mirant-la així deu tenir uns...20 metres quadrats. Però hi ha dos problemes: per una banda, el dia 1 de setembre aquesta habitació està aparaulada per una dona xinesa que vindrà a viure. El pacte era que quan vingués ella, al menjador, que també és molt gran, s'hauria aixecat una paret que el dividís en dos i tenir la meva habitació allà, que també quedaria ben guapa, i pagaríem encara menys. Però no li han donat el permís.

Total, que el plan és o bé montar una paret de fusta o bé buscar-me un pis. I com que la setmana que ve tinc tota la setmana lliure, la última de vacances, faré un intensiu de buscar pis per Brooklyn see what happens.

Així doncs, he baixat les bosses i motxilles del 5è al 1er i m'he instal·lat a l'habitació, m'he relaxat i he sortit a sopar a un restaurant llatí que feien un menjar d'autèntica porqueria, i he menjat mentre els dos amos,

previsiblement portorriqueños, miraven un programa per la tele llatina de NY en què uns paios puntuaven unes paves i al revés i deien guarrades soft. Un programa digne.

Quan he tornat m'he trobat a la porta del bloc a un pavo amb cresta gorda, tatuatges per tots els braços, d'uns trenta anys, blanc, i una noia japonesa que semblava tenir-ne 12 anys. Els esdeveniments posteriors m'han fet corregir aquesta estimació. Resulta que havien quedat amb l'Akiko per sopar, i m'hi estat una estona, amb ells. També hi havia un pavo de Florida que hauria d'haver marxat avui a la nit però se li ha rebentat el cotxe a New Jersey i no ha pogut marxar.

El tatoo-guy era un personatge considerable. Tipus de personatge que un s'imagina com novaiorquès de veritat. Brutu com ell sol, at least a fuck each fucking single sentence, nascut a Staten Island, la seva família ve en primer grau de Queens i en segon i tercer d'Itàlia i Irlanda. Ha tingut dos programes de ràdio, dos de música i l'altre, que encara no s'emet, de barbaritats gore, sexuals i chungues en general, porta un bar al que evidentment aniré, és ultrafan del cinema de terror dels 80, asiàtic i no, i del Tarantino, de tant en tant grava psicoofonies i presències a mansions abandonades de Pensylvania, va tenir una botiga de discos durant 3 anys i ha fet stand-up comedy, monòlegs (i no m'estranya). Mentre sopa no beu coca-cola ni birra: beu bourbon. M'ha agradat molt una frase:

(Parlant de zones d'Staten Island)

'There ain't no jews down there. I, you know, I...there are a lot of swimmingpools in those blocks and houses and jews don't do things like... you know, have fun'.

('No, allà no hi ha gaire jueus. Ja saps, allà hi ha moltes piscines, i els jueus no acostumen a fer coses com... divertir-se.')

La conversa ha començat parlant d'Staten Island i de perquè hi ha tants gordos, després hem passat a l'afició del statenislandesos per les pelis de terror i per no fer res, de les pelis de terror dels vuitants al terror japonès, del japonès al bizarre i del bizarre al porno més extrem, conversa en la què la noia japonesa que havia vingut amb el tatoo-guy ha fet unes intervencions valuossísimes. Així és com he deduit que la noia japonesa no devia tenir 12 anys. Espero.

Llavors, el floridès, un businessman vingut a menys, ens ha deleïtat amb una fantàstica idea seva per un negoci. Una mena de MTV que es diria FTV, FuckTV, una mena de canal de porno on puguessis triar la ubicació, el tipus de relació, etc. Mitjançant un còmode comandament interactiu. Evidentment, el tatoo-guy s'ha vist fascinat per aquesta idea i han planejat posar-ho en pràctica en breu

Hi ha algun dia mínimament normal en aquesta ciutat?

Manhattan, primer contacte

2009-08-19T08:41:00.000-07:00

Quan agafes el ferry des de Staten Island, arribes a la banda més sud de Manhattan, el Financial District. Tots els edifics són d'oficines, bancs, empreses, la borsa i hi ha un bullici increible. L'hora de dinar és un anar i venir continu d'executius i executives i empresaris i empresàries que es compren el seu dinar mòbil en qualsevol de les desenes de carros de menjar per emportar que hi ha pel carrer.
El financial district és el primer que m'he trobat en el meu enorme passeig pel sud de Manhattan, i sorprèn especialment per la decadència que es respira. Tota la ciutat està molt bruta i és molt sorollosa, i tot plegat és tan ràpid, plural i modern que sembla que l'espai físic no sigui capaç d'assimilar-ho.
Em vaig perdre amunt i avall sentint tot tipus d'idiomes i veient tot tipus de gent. Chinatown sembla talment una zona d'una ciutat xinesa. Fins i tot hi ha sucursals de Chase on els cartells estan en xinès.
Vaig estar també per la zona de la NYU, pel SoHo (per South Houston) pel NoHo (de North Houston) i finalment vaig haver d'agafar el metro per arribar fins al Harlem, on havia quedat amb uns amics. La zona on viuen els meus col·legues és essencialment negra, però negra africana. Hi ha una gran comunitat senegalesa i nigeriana, hi ha molts cartells en francès i fins i tot en wolof.

Tots els barris, rics o pobres, moderns o no, tenen aquest aire de decadència postmoderna mig Gotham City que resulta superexcitant. Havia sentit a parlar del sentiment d'estar dins d'una pel·lícula constant, a Nova York. I corroboro aquesta sensació, però diferent de com la imaginava. No tinc gaire la sensació d'estar dins d'una pel·lícula del Woody Allen, o a Friends. Potser La Última Noche s'assembla un pèl més al sentiment que transmet la ciutat, de postmodernitat i decadència. Com una pel·lícula de ciència ficció postapocal·líptica que no acabo de saber definir.

Finally, New York City.

2009-08-17T05:27:00.000-07:00

No he viatjat molt, però tampoc he viatjat poc. Una cosa bé. Sigui com sigui, mai una ciutat m'havia fet sentir el que he sentit quan he sortit de l'aeroport. Hem agafat un taxi a la sortida del JFK que ens dugués a Manhattan. Des del principi, m'ha envait una sensació estranya, com d'extrema intensitat. És com si hi hagués una mena de freqüència baixa al llarg de tota la ciutat que em fes sentir inquiet, com si respirés. Sembla talment que la ciutat estigui viva.
Des de l'aeroport travesses Queens i creues un dels ponts per arribar a Manhattan. Ahir hi havia una mica de bruma, quan des del pont he pogut veure la cortina de gratacels blanquinosos amagats darrera la boira se m'ha posat la pell de gallina. Quina immensitat, quina jungla, quina bogeria, quina capital.
Hem donat una volta amb taxi per East Village (per deixar una col·lega) i per Chinatown (per deixar una altra col·lega) i finalment m'he baixat a la terminal del ferry que m'ha de dur a Staten Island.
El ferry és gratuït, i dóna unes vistes bestials de l'skyline de Manhattan des del sud. De fet hi ha molts turistes que l'agafen per anar i tornar només per les vistes del viatge.
Quan vaig arribar de l'aeroport, creuant el barri que sembla força complicat (cosa que el Nicholas, el meu host es va encarregar de confirmar, parlant de com atrancava la porta in the bad times) em vaig trobar amb un edifici que es queia com a trossos. Vaig ser incapaç de trobar l'ascensor, així que vaig haver de pujar fins al 5è pis amb totes les maletes i paquets. Un cop arribo al 5è, em trobo el Nicholas, un home de 69 anys que sembla que en tingui trenta senyalant-me l'ascensor i partint-se de mi. Total, entro i el Nicholas (repeteixo: 69 anys) s'està fent unes birres amb dues dones de 25-30 anys, una japo i una negra, i diu "I ja tenim l'últim de la festa!". I jo pensant: Ja està, s'ha llogat dos putes i vol muntar un percal. Però resulta que eren veïnes seves i el paio simplement és molt enrollat. Vam pujar finalment al terrat a veure les vistes sobre la bahia de manhattan i l'estàtua de la llibertat. Ara sóc en aquest pis, però el dijous em mudo a csa la japonesa, que és fotògrafa (mireu la web, les fotos molen un web: www.akikonishimura.com) que viu al mateix blog (haha) i té una habita per llogar.

Chicago: preludi a la gran ciutat

2009-08-16T17:18:00.000-07:00

Finalment s'ha acabat la setmana d'orientació (o de desorientació, segons com es miri) amb els becaris i becàries de La Caixa pel MidWest, un grup excepcional de persones que he tingut el privilegi de conèixer. El privilegi d'estar rodejat de gent de la que pots aprendre constantment. Es respirava una energia molt positiva. Una cosa que ningú no esperava tornar a sentir, com quan anaves de colònies de petit però on tots els participants han passat una mena de procés de selecció i que comparteixen una gran amplitud de mires, inquietud i capacitat de projectar. Ha estat excepcional.
Els últims tres dies de la setmana els hem passat a Chicago, la meva primera experiència amb les gran ciutats americanes. I és una meravella de ciutat! Jo em pensava que aquestes ciutats em semblarien fredes i no m'agradarien, m'ha ben desconcertat. Té un aire modern, ple de gratacels preciosos, és una ciutat oberta, espaiosa, plena de parcs i zones verdes, i està neta com ella sola. I un món musical per flipar, malgrat no en puc parlar gaire. També té una comunitat negra bastant important, així que s'entén que d'aquí hagin sortit els artistes que han sortit en la història de la música negra.
La nostra experiència ha estat magnífica, una xic més lliure que la de Bloomington, i portant les nightlife experiences una mica més lluny. No m'he atrevit a comptar les hores que he dormit en tota la setmana però no crec que passin de 20, així que si faig faltes de gramàtica de colleja, si us plau, compreneu-me. En quant a activitat programades, aquesta vegada han estat menys, i hem tingut més temps lliure per visitar les grans meravelles arquitectòniques de la ciutat ( realment Madrid 2016 no sembla tenir gaires possibilitats...). Un de les coses que més fa que t'embobis no és cap dels edificis monumentals que hi ha pel centre, sino la famosa mongeta mirall gegant del Millenium Park.
Hem menjat com uns animals els tres dies, cada dia ens han dut a un restaurant menys frugal que l'anterior. I vam sortir els tres dies. A la sortida del club del segon dia (al que, per cert, vam arribar amb dues limosines, si és que com som) vam veure diversos espectacles a l'americana, cotxes amb musica a tota hòstia, alguna baralla, hiphop i sobretot, un episodi memorable. Un sidecar que portava un tio amb un casco de punxes i una cua de mapatxe, amb una churri al sidecar, una TELE al sidecar amb videoclips de crunk i hiphop i la música a tota llet. Va deixar la dona i a tots nosaltres bocabadats i va marxar. Cap americà es va sorprendre el més mínim de veure aquests tipus d'espectacles. Per a ells, és el pa de cada dia, qui més ostenta millor: costi el que costi, però que et mirin.

Bloomington: Amèrica de mitja profunditat

2009-08-10T07:23:00.000-07:00

Després d'un viatge odissea de Barcelona a Philadelphia, de Philly a Indianapolis i d'Indianapolis a Bloomington, per fi hem arribat al nostre destí. Els aeroports no m'han semblat gaire gens millors que els que tenim per allà, però la diversitat i l'organització sí que fa respecte. Aquí mouen mooolta gent de mooolts llocs, i te n'adones al primer cop d'ull.
És el meu primer viatge als EEUU i Bloomington, el poble on serem fins dijous, s'assembla molt a la idea que m'havia fet del que la gent anomena l'Amèrica profunda. He vist cartells lluminosos amb 'Guns - Superdiscount!!', la gent va amb ranxeres i no hi ha absolutament ningú caminant pels carrers gegants que formen aquest poble. Suposo que si no vas amb cotxe et deuen arrestar per activitats subversives. També he menjat la primera (i espero que última) hamburguesa gegant en un bar amb sis televisions gegants, a cinc de les quals hi havia partits de baseball i futbol americà i a la sisena l' M.A Barakus (el del Equipo A) cuinant un pollastre arrebossat al forn. No és broma.
L'hotel és una barbaritat i ens cuiden molt, i l'habitació té unes vistes estupendes a l'oficina del sheriff del comtat. Perfecte per si a la nit sents angoixa per l'imminent atac d'uns immigrants mexicans, només cal que obris la finestra per tornar-te a sentir segur.
Sorprenentment, Bloomington és d'ajuntament demòcrata, i també el primer poble de l'estat a penalitzar la discriminació per orientació sexual. Obama va guanyar amb majoria doble.
La meva estada és plàcida. Avui hem anat a donar un passeig amb una embarcació d'aquestes per guiris a un llac molt chulo que no tenia nom però si tortugues gegants i tormentes tropicals que apareixen sense avisar. Realment ha estat un luxe. Només fa falta que t'allunyis una mica dels carrers centrals per descobrir la naturalesa més salvatge i exhuberant. Quina enveja que feu, quin país.

New York, New York, via Madrid, Madrid

2009-07-22T13:52:00.000-07:00

El primer últim pas per poder marxar a estudiar als EEUU és aconseguir un visat d'estudiant, és a dir, de NO immigrant, com en diuen ells. Com que es tracta d'una gestió aparentment molt complexa i ferragosa cal que el sol·licitant es desplaci des de qualsevol indret d'Espanya fins a l'ambaixada americana a la capital del país, osease, Madrid. Resulta que el palau que tenen com a consulat a Barcelona es un preciós element decoratiu que queda molt bé amb la resta de torres de Pedralbes, però servir servir, el que se'n diu servir, no serveix per a res.

Així, ni curt ni gandul, agafo l'AVE un dilluns a la tarda per arribar a Atocha vora les vuit del vespre. Un amic d'Alcobendas m'hi espera, i com que tenim temps i cau a la vora, aprofita per donar-me un tour per un dels barris més personals de Madrid Cen, Lavapiés. Parem finalment en un bar a prendre un entrepà de calamars i una mahou i poc després agafo el rodalies per marxar cap a Coslada, on una amiga de l'ànima m'espera amb els braços oberts i m'acull amb l'única condició de baixar una estona al descampat d'entre els blocs a fer una xerradeta i un piti mentre passeja el gos.

Dormo generosament a l'habitació del seu pis, i en despertar-me em dutxo, prenc un café al bar de sota i agafo el bus direcció Avenida Amèrica. És allà on hi ha la central d'autobusos, així que podré deixar a la consigna la bossa i el mòbil ja que a l'ambaixada no s'hi pot dur res de tot això. Ja se sap, les bombes i tal. Gent coherent com no n'hi ha d'altri.

En arribar a l'ambaixada em repassen els papers i em donen un nombre. En el paperet del nombre, semblant al d'un supermercat, a banda del nombre hi ha un missatge que m'indica que ens cridaran sense cap ordre lògic. Curiós. Bé, entro a la sala d'espera on hi ha uns quants mostradors (uns cinc o sis a tot estirar) i unes cent cinquanta persones esperant dretes, assegudes al terra i uns vint afortunats en uns bancs. Com que el panell que indica el nombre anuncia el nombre que li dóna la gana, un no pot relaxar-se i posar-se a llegir, perquè malgrat acabin de cridar el 72, si a tu t'ha tocat el 14 pot ser que estiguis al caure. O no. Així que t'has de passar les dues hores atent sens falta a la pantalla. Gent coherent, ja se sap.

Em criden un primer cop per demanar-me els papers i em fan seure de nou. Tres quarts d'hora més tard em criden i m'agafen les empremtes digitals (dels 10 dits de les mans, em venen ganes de demanar si volen les dels peus, les dels genolls, les orelles i les nalgues, però no ho faig) i em fan seure de nou. Finalment, l'entrevista, l'acte pel que m'he estat preparant setmanes i que determinarà el meu futur professional. Com que es tracta d'un moment tan trascendent en reprodueixo integrament la conversa (en castellà, originalment):

Senyora: Hola Franc.
Franc: Hola.
Senyora: Què vas a fer a EEUU?
Franc: Vaig a fer un màster.
Senyora: A on?
Franc: A Nova York.
Senyora: Molt bé. Rebràs el visat en cinc dies. Gràcies.
Franc: ---
Senyora: ---
Franc: Ja està?
Senyora: Sí.

Em ve de gust esbroncar algú i fer-los pagar el bitllet de tren, però m'he quedat content perquè em donaran el visat i a més em queda la resta del dia per estar amb els amics i visitar Madriz, la seva temperatura infernal i les seves gents agradables i amistoses, que sempre està bé. I a més, al que està fet, pit. Ja està tot fet!

Esperant el gran dia...

2009-07-22T06:25:00.000-07:00

Sóc un barceloní afortunat que a partir d'aquí a un parell de setmanes començara una nova vida d'estudiant a Nova York, la gran, única i incomparable Nova York. Vaig a estudiar-hi un màster en Neurociències i també a descobrir tot el que pugui d'una de les cunes de la cultura contemporània, a investigar, conèixer, moure'm, sortir, parlar, i dir tantes vegades com pugui 'No m'ho puc creure!'. El propòsit de NewYorkizofrenia serà donar fe de com és la vida en aquesta jungla tan temptadora per un malaltís urbanita fan dels carrers.

Deprés d'un procés llarg i feixuc, sembla que finalment ja ho tinc tot fet i que l'únic que queda és esperar el gran dia de la partida, que es va apropant inexorablement.

Un plaer estar amb vosaltres. Fins aviat.