La nit d'ahir va donar per escriure diversos posts. No sé per on començar. Podria parlar de l'obra de teatre que vaig veure a la New School pensant-me que era una altra. Podria parlar de la conversa que vaig tenir amb l'alcalde del meu poble (de Catalunya!). La nota incòmode de la nit va sortir quan de cara cap a ell ens van preguntar a mi i un company també del poble si pensàvem que era bon alcalde. Cap dels dos no ens vam atrevir ni a mentir ni a dir la veritat, i la situació es va diluir en un tens i allargassat silenci, acabat per un diplomàtic 'No ho tinc clar, fa cinc anys que no hi visc...'. Malaguanyada oportunitat, al cap i a la fi.
Últimament estic fent molta bondat nocturna (Franc? Hola?), així que després del teatre i de sopar, vaig passar un moment a saludar al Union Pool, un d'aquests bars als que començo a sentir la necessitat de fitxar cada cap de setmana. Vaig fitxar, doncs, i vaig marxar cap a agafar la línia G (Queens to Brooklyn) per anar cap a casa.
Jo, ciutadà de bé, anava a pagar amb la meva Metrocard, i just quan era a punt d'entrada un noi que estava tenint problemes amb la seva em va preguntar, amb un accent particular, si li importava que passés amb mi. Cap problema, vaig pensar, serà que no ho he fet vegades, jo. Vam passar els dos junts, m'ho va agrair i vam separar-nos pululant per la via esperant el metro.
Ai senyor, però al cap de pocs segons, un senyor d'uniforme i una xapa al braç que deia alguna cosa com 'Police Department' va venir a informar-me que el que acabàvem de fer era una
misdemeanor i ens van acompanyar amablement a l'oficina a informar-nos dels nostres drets, deures i punyalades traperes del destí...
Merda. Semblava talment que ens haguessin detingut. Sèiem els dos en un banc de fusta, i rere un mostrador amb piles i piles d'expedients i papers, un gras polícia ens demanva les dades que introduia a l'ordinador. El paio, francès i borratxo, no semblava que li importés gaire, però em demanà perdó bastantes vegades, s'oferia a pagar-me la més que probable multa i em preguntava d'on era. Reia etílicament, s'oblidava del que acabava de dir, i em tornava a preguntar d'on era.
Els dos policies eren simpàtics, la veritat, i malgrat es feien el càrreg de la situació, fer la vista grossa no entra gaire dins dels seus esquemes. Ens van posar una multa de $100, i em va informar (a mi, no al francès) del procediment que havia de seguir si volia recórrer-la. He d'anar a una vista en les pròximes setmanes que sembla que tinc bastantes possibilitats de guanyar.
En sortir vam discutir la situació amb el francès. Només sortir de la porta de l'oficina vam parlar de com ho arreglàvem. Em va dir que em pagava la multa, i vam sortir del metro per anar a buscar un caixer que hi havia just davant l'escala d'entrada. Però un cop davant la impressió del caixer ATM, em va demanar perdó i em va informar que ni de conya em pagaria la multa. Que ell estava de viatge, i que no tenia cap intenció de pagar la seva multa, ni contribuir al sistema. Em deia que jo que era europeu (italià, segons ell, malgrat haver-li dit cinquanta vegades que no) ho entenia, que allà no li importava a ningú si et colaves o no al metro. Que li sabia molt de greu per mi, però que no pensava contribuir al sistema de merda, que el tio estava viatjant i $100 li duraven una setmana, i que no tenia diners al banc, però evidentment no volia demostrar-m'ho anant al caixer.
No sé quanta estona vam estar discutint. Em sentia violat. Tal com ho veia jo, aquell paio s'havia colat amb mi i ara resultava que jo havia de pagar $100 de multa i ell no (perquè vivint aquí, amb el visat o qualsevol tipus de cosa que pugui passar no puc permetre'm no pagar aquestes multes). La veritat és que em vaig emprenyar molt, perquè a sobre l'actitud victimista contra el sistema que portava el paio, vestit amb les seves millors gales (mai més ben dit) feia ganes de riure.
Mitja hora de discussió més tard, no aconseguia treure el paio de la seva postura, que bàsicament es reduïa a: "Em sap molt greu per tu, de veritat, perquè sembles un bon tio, però no et penso pagar la multa, perquè no l'has de pagar ni tu, no et vindran a buscar mai, les multes no es paguen, no penso donar diners al sistema i tal i pasqual.'
Desesperat, vaig aturar un paio que passava amb dues col·legues i li vaig preguntar si els importava fer d'àrbitres imparcials a la situació. Els vam explicar el què havia passat i ens va dir, tal com esparava, que si ell estava de viatge podia passar de pagar, cap problema mentre no volgués demanar un visat, però que si jo vivia aquí més valia que la pagués perquè
New York never forgets, digué. El que hauríem de fer, va dir, és partir-nos la meva multa, que al cap i a la fi era la única que havíem de pagar.
Ens vam mirar i vam entendre que estava tenint més raó de la que havia tingut ningú fins llavors. Gràcies a aquella intervenció providencial, el francès va abaixar la guàrdia i es va convèncer de filar-me $50 que va treure, òbviament sense problem, de l'ATM.
Vull pensar que vaig obrar bé. La seva actitud va aconseguir fer-me dubtar de la meva integritat, va fer que em preguntés com de venut al sistema m'he tornat, que em preguntés què hauria fet el Franc de 18 anys, que hauria fet sense una beca. Li vaig demanar que em donés el mail, perquè si aconsegueixo recórrer la multa o reduir-la, li tornaré sens dubte els seus diners. Ja posats a ser venuts al sistema, com a mínim mantindré l'honestitat.
