dijous 2 de setembre de 2010

Newyorkizofrenia es muda!

Newyorkizofrenia es muda a un domini propi!!
Degut a l'enorme quantitat de visites rebudes els últims mesos i a les pressions del govern xinès perquè els deixés de col·lapsar els servidors de google, finalment Newyorkizofrenia es muda a domini propi!

A partir d'ara trovareu el blog a: http://newyorkizofrenia.campsfebrer.com

dijous 25 de febrer de 2010

Gentrification i Georgia Anne Muldrow

La paraula gentrification, no té traducció directa al català ni al castellà, però s'utilitza molt sovint en els contextos urbans anglesos o americans.

Gentrify: renovate and improve (a house or district) so that it conforms to middle-class taste.
Oxford English Dictionary, 2008 

És un terme inventat per la sociòloga Ruth Glass el 1964 per referir-se a alguns canvis que s'estaven duent a terme al Londres de l'època. No necessita molta explicació: fa referència al clàssic procés a través del qual un barri tradicionalment humil i obrer passa a ser barri d'artistes, primer, de moderns en general després, pugin els preus, obrin bars molons (i cars), i la gent del propi barri de vegades hagi d'acabar marxant. Léase Gràcia, La Ribera, Ciutat Vella. El Raval és un òs dur, però també hi participa.
En fi, a NYC (igual que a Londres i a d'altres ciutats enormes) fa temps que s'utilitza aquest concepte, perquè és quelcom de recorrent i líquid. És un procés continu que va desplaçant amorfament la creativitat i els diners (no necessàriament alhora, més aviat no) d'uns barris a uns altres, sense que mai pugui acabar d'establir-se per gaire temps a un lloc. Us he parlat de Williamsburg. N'és l'exemple més recent. És possible que Crown Heights - Prospect Heights (el barri on visc ara) segueixi un camí semblant en els pròxims anys. És difícil de saber. Potser entrarà Queens al joc?
Però la història ve de llarg, perquè és un procés cíclic que no té fi. El SoHo, el Lower East Side, NoLita, TriBeCa, Harlem, Dumbo. Tots han estat barris difícils que en diferents moments de les últimes dècades s'han gentrificat i s'han convertit en les zones de moda.
Quedem-nos amb el cas del SoHo. SoHo vol South Houston, essent Houston (pronunciat jauston, no jiuston) un carrer que separa el Midtown (on comença la numeració dels carrers) del Downtown (on no hi ha gaire ni rei ni roc). El SoHo ni tan sols era un districte a finals dels 60. Era una zona de magatzems i tallers abndonats entre la Expressway que puja pel West Bound i Broadway. Tots aquells lofts i magatzems al sud de l'illa no van quedar gaire temps desocupats, i en poc temps una petita i vibrant escena d'artistes hi començaren a establir els seus tallers. El 1968 es van constituir en associació a l'ajuntament, i com que no tenien nom, li van posar el primer que tenien a mà. SoHo.
Avui no fa falta que us expliqui la imatge que té el SoHo. És el segon barri més car de NYC, després de TriBeCa.

(   Incís
       TriBeCa: Trianlge Below Canal Street (8è barri més car del món mundial)
       Dumbo: Down Under Manhattan Bridge Overcross - Brooklyn
       Nolita: North Little Italy
       NoHo: aviam si ho endevineu.                           )

Graffiti del Banksy al SoHo de NYC, ja desaparegut
Doncs bé, al SoHo fa un parell de nits vaig anar a veure un dels secrets més ben guardats del soul i l'r'n'b experimental, una musa de muses, un autèntic vendeval d'esperitualitat i psicodèlia negra: Georgia Anne Muldrow. El concert es dugué a terme en un lloc conegut per la molt mal anomenada 'World music', Sounds of Brasil, un club/bar/sala de concerts de gust selecte i formes exòtiques.
No us vull parlar del concert, sinó de la discussió que vaig tenir després amb el meu acompanyant.
Les lletres de Georgia Anne Muldrow, a banda de psicodèliques i triposes, tenen una forta càrrega política. El meu interlocutor se sentí profundament indignat per el que ell considerava una pretenció i una hipocresia, defensar continguts ideològics hippies en aquell entorn, segons ell, d'upper intellectual class entertainment. El concert havia costat $15 (res exagerat), i semblava que entre els assistents bàsicament hi havia periodistes musicals, fotògrafs i freaks, amb els seus nòvios i nòvies. Jo li defenesava, no del tot convençut, que l'art experimental no té per què estar renyit amb la consistència i coherència ideològica, malgrat l'entorn en el que es mogui, sobretot als EEUU, sigui car i upper classy. És un bucle difícil de trencar, una mena de bipolaritat social i artística que sempre m'ha fascinat i que en els barris gentrificats és l'ordre del dia.
Senyores i senyors, el cap de turc de la discussió: Georgia Anne Muldrow.

dimecres 24 de febrer de 2010

dilluns 15 de febrer de 2010

HOW TO MAKE IT IN AMERICA

La cadena HBO es caracteritza, com alguns deveu saber, per algunes de les sèries més populars dels últims anys. Entre elles: The Wire, The Soprano, Entourage, Sex and the City o True Blood, casi na. A banda de populars, també es caracteritzen per un èxit de crítica innapel·lable, especialment les dues primeres, que van acaparar totalment els Emmys més d'un i de dos anys. Dit d'una altra manera, són una cadena que quan es posen a fer sèries, saben el que es fan.
És per això que havia estat atent als pòsters que feia dies que innundaven les parets del metro, annunciant una nova sèrie de la HBO: How to make it in America. El cartell, d'un disseny modern i casual, semblant a un anunci que American Apparel podria penjar a la revista Vice, em picava la curiositat.
En una hàbil maniobra, d'aquestes que es porten en el món interconnectat d'avui dia, el primer episodi, el pilot, ha estat penjat gratuit en HD a YouTube. El van estrenar divendres passat i no me n'he pogut estar.
La història gira en torn a dos nois de vint-i-bastants que es busquen la vida entre el Downtown NYC i Brooklyn. Així de senzill. Què té de particular? A banda d'una molt bona factura tècnica i una estètica espectacular (visual i musicalment) el que enganxa és el retrat fidedigne del New York City d'ara mateix. Els protagonistes, els carrers, les feines, les festes, el metro. Tot és tal qual ho vius i sents. Tot plegat et fa sentir com si estiguessin parlant de qualsevol de tots els que NYC acull i hi volem trobar el nostre racó des d'on agafar empenta i endur-nos un bon bocí del pastís.
A més, un detall que m'ha encantat: de tant en tant, entre escenes, es passen algunes fotografies de la ciutat, diferents ambients, diferents atmosferes, diferents fotògrafs, tot pur NY.  Un dels protagonistes, Bryan Greenberg,  ho explica així:

"The show covers so many different characters and so many different scenes, and you only have a half hour to do it. So you can tell a lot with just a picture. And I think it’s really the aesthetic of the show.
It’s almost like you’re flipping through a magazine, right, and you’re like OK, here’s a shot of sneakers, here’s a shot of Hasidic Jews. It gives you a flavor, and you’re in right away without any sort of explanation or backstory, it kind of just tells the story for you.

Al primer episodi, un dels fotògrafs escollits ha estat Boogie.

Si li he de buscar algun però, per ser just s'ha de dir que el guió de moment no és molt convincent. Pot ser que millori quan coneixem millor els personatges i les trames en què normalment es veuen immersos.
En fi, opineu vosaltres mateixos. Aquí en teniu el primer capítol (atents a l'increible Opening, amb música d'Aloe Blacc d'Stones Throw).

How to make it in America - Episode 1.

divendres 12 de febrer de 2010
























En aquel tiempo yo tenía veinte años
y estaba loco.
Había perdido un país
pero había ganado un sueño.
Y si tenía ese sueño
lo demás no importaba.
Ni trabajar ni rezar
ni estudiar en la madrugada
junto a los perros románticos.
Y el sueño vivía en el espacio de mi espíritu.
Una habitación de madera,
en penumbras,
en uno de los pulmones del trópico.
Y a veces me volvía dentro de mí
y visitaba el sueño: estatua eternizada
en pensamientos líquidos,
un gusano blanco retorciéndose
en el amor.
Un amor desbocado.
Un sueño dentro de otro sueño.
Y la pesadilla me decía: crecerás.
Dejarás atrás las imágenes del dolor y del laberinto
y olvidarás.
Pero en aquel tiempo crecer hubiera sido un crimen.
Estoy aquí, dije, con los perros románticos
Y aquí me voy a quedar.
Roberto Bolaño
Los perros románticos, 1980

dimarts 19 de gener de 2010

California i NYC, més lluny del que diuen els mapes.

Un no s'espera en general que els viatges surtin com un s'espera. Fas plans i deixes saltar il·lusions amb la prudència del que sap que la vida és esmunyedissa, i un se sorprèn quan les coses surten com previst. I és que aquests dies per California estan resultant d'allò més imaginables i no per això menys estimulants.

Després de descobrir la Bay Area, San Francisco, Berkeley i Oakland  i marevellar-me amb la seva qualitat de vida, la seva cultura, diversitat, naturalesa i romanticisme del seu enclavament, ahir vaig agafar un bus cap al sud, començant a la ruta per etapes fins arribar al segon monstre del país, LA.
La primera parada ha estat Santa Cruz. Vaig decidir anar a petar a aquest poble ja que coincidia exactement amb la proporció de camí que volia fer per dia i perquè és una marca de roba de la que no m'he comprat mai res. Però sonava a surf i a hippies. I exactement això és el que m'he trobat.

M'han acollit dos nois que porten una ràdio local amb programes tant de punk i hardcore com de política. Els mobles de casa seva brillen per la seva total i absoluta absència, cosa que no fa la descomunal plantació de marihuana que cuiden al garatge, valorada en uns $15000.
Sovint viatjar es converteix tant en un repensar el lloc que deixes enrere com en descobrir el que tens per davant. Califòrnia no només està tan lluny de NYC com el país permet geogràficament, també la distància d'actitud és abismal. La gent aquí és amable, relaxada, tranquil·la i somrient. Des d'aquí, NYC sembla un lloc fred (fàcil, 20 graus més fred), sec i estressant, i la humanitat de la seva proposta està totalment desdibuixada.
L'altre dia llegia al Times que si Califòrnia fos un país independent estaria al G8 (de fet, és la setena economia mundial) i no per això la seva vida s'ha de convertir en un anar i venir de presses boges i males cares al metro.
Potser hi ajuda el temps, potser la naturalesa, potser la manera de viure, sempre de cara al mar. Al contrari que a NYC, aquí es nota una vertadera voluntat de cuidar el medi ambient, en el menjar, en el reciclatge, ni els punks vagabunds llencen papers al terra. Fins i tot els cigarros van a la paperera. L'única (gran) contradicció és la omnipresència dels cotxes a tot arreu, l'absència d'un transport públic eficient. Si fossin capaços d'enfrontar-se a aquest problema, la seva proposta de vida seria realment un model a seguir en la interacció amb el nostre planeta.
Em queda avui a la nit per disfrutar d'aquest poble abans de fer segona parada a Monterey. Ahir a la nit, els nois que m'acollien em van dur a un bar on hi feien sessió de swing.
El cambrer havia treballat a Tórrox (Màlaga) el mateix any que jo, 2002. Ben pensat, sempre hi ha una part dels viatges que no deixarà de sorprendre'm, la recurrència del propi passat.

dilluns 11 de gener de 2010

No pants subway ride 2010

Per si encara em quedava algun dubte que els neoiorquins estan com una puta cabra, ahir 3000 persones sense pantalons sota la neu m'ho van acabar de confirmar amb contundència.

Ahir diumenge, vora les quatre de la tarda passava per Union Square com aquell que no vol la cosa i vaig trobar-me amb una multitud de gent abrics fins dalt, però no fins baix. Tothom sense pantalons, i nevant! La trobada tenia un objectiu ben clar: liar-la i donar la nota perquè si. Molt objectiu per tan poc sentit. Era la ja tradicional No Pants Subway Ride. Consistia en el següent: tots els participants agafarien el metro en petits grups com si res. A l'hora convinguda calia treure's els pantalons, i seguir llegint la revista o el llibre de torn com si res hagués passat. Imagineu-vos la cara de la gent.
La d'aquest any era l'edició novena, i la més multitudinària de la història, amb més de 3000 participants només a NYC!! A més aquest any la convocatòria s'havia extès per 43 ciutats arreu del món, incloses Barcelona i Madrid, així que si vau veure algú sense pantalons ahir a la tarda, ja sabeu de què anava.
La primera "No pants subway ride" es va fer l'any 2002 a NYC amb només 7 participants, un any abans que algú decidís dir-li flashmob a aquestes mogudes. Des de llavors la moguda ha adquirit dimensions monstruoses.
La NPSR està organitzat per un grup de penjats anomenats Improve Everywhere, veterans de l'escena flashmob de NYC (han edit un llibre anomenat Causing a scene, Montar una escena, que no s'està venent malament). Són els que han organitzat altres flashmobs famosos com la de 200 persones congelades a Grand Central Station, una enorme festa d'aniversari a un personatge imaginari dins d'un metro o la International Pillow Fight Day, que va reunir 5000 persones a NYC pegant-se amb coixins. Pels que no ho sàpiguen, un flashmob és una acció coordinada (surrealista) feta per un grup de gent en un lloc públic que en acabar es dispersen com si no hagués passat res.
Lo dicho, que estan fets pols, però com mola.

dissabte 9 de gener de 2010

Empenta és femení.

A Nostrand Avenue, entre les cantonades de Hancock Street i Maçon Street, dos nous locals donen fe de la lenta però ferma recuperació que mostra el barri de Bedstuy, esforçant-se en oblidar el seu recent passat com a la gran narcosala de tot NYC. Tots dos, exemples que en aquestes condicions són les dones qui han de posar el puny sobre la taula per tirar endavant.

El primer és el Ms. Dahlia's Cafe. L'hi anaven a dir simplement Dahlia, però tal com em va explicar la propietèria, ja hi havia un local a Philadelphia amb el mateix nom, i amb tantes ganes de fer les coses bé, s'havien de cobrir les espatlles. Ms. Dahlia's Cafe. El local m'havia cridat l'atenció molt abans d'obrir el públic per l'energia que desprenien els que treballaven en posar-lo a punt. Va estar en reformes durant mesos i quan ja tenia més o menys bona cara, cada vespre quan hi passava per davant podia veure a través dels vidres que donen al carrer les reunions que hi tenien els socis i els treballadors.
El cafè va obrir fa un parell de mesos i encara de tant en tant hi vaig reunions al vespre. És un local petit on fan esmorzars de pastes, entrepans fets amb tota la cura del món i bagels. Una cafeteria de tarda i un lloc on comprar el dinar per endur de passada a agafar el metro cap a Downtown Brooklyn o Manhattan. Tot està cuidat fins a l'últim detall i tots els que hi treballen, gent del barri, tracten amb calidesa tots els clients, siguin de Bedstuy o aquells nouvinguts que amb el temps comencen a poblar les agradables cases de la zona. S'hi respiren ambició i la perseverància de la imatge idealitzada que tenim dels negocis americans. Un banc rodejat de plantes i flors a la vora de l'entrada s'anuncia com un gran lloc per fer el cafè de mitja tarda, observant l'activitat de la perruqueria-llibreria-centre social de l'altra banda del carrer. Potser la única pega és que de tanta ambició, el local, no gaire gran, està ocupat per l'enorme cuina i barra, que amb prou feines deixa espai per a tres taules petites, sempre plenes. Les cues a l'hora de demanar auguren que el local és aquí per quedar-se: sembla que el negoci prospera.

El segon local és una pura història afroamericana de la lluita contra l'adversitat. A tocar del Ms. Dahlia's Cafe, ha obert fa tot just un mes Blossom Boutique, una botiga de detalls artesans per a la casa, arrecades i mirallets. Tot ben kitch. El detall especial és que la botiga la duen 20 noies d'entre catorze i disset anys, apadrinades per la Surpris, propiètaria del Dahlia, i la major part del que hi venen està manufacturat per elles mateixes. Les vint són de Bedstuy i formen part del programa Blossom, un programa que organitza tallers i activitats alternatives per aquestes joves que no veuen gaire opcions per tirar endavant la seva vida, quan l'únic que se'ls presenta com a referents són la desestructuració de les seves famílies, les drogues i baralles a la sortida de l'institut. El destí va jugar al seu favor quan, a través del programa, van montar una parada d'artesania i van pensar que la vorera al costat del Dahlia. Quan la Surpris va veure l'empenta que hi possaven va decidir que era una inversió de risc amb una càrrega de somni americà que no podia deixar escapar. Va llogar el local annex al cafè i invertir els diners necessaris. Des de llavors, la botiga a començar a enlairar-se i bull d'activitat. Us desitjo tota la sort del món, noies.

dilluns 14 de desembre de 2009

David Levitin in 'This is your brain on music'.

Aquestes setmanes d'estudi, ja quasi extinctes, no han donat per gaires experiències enriquidores. Bé, uns pantalons se m'han quedat petits després de posar-los a la secadora. A banda d'això, no massa res. Així que parlaré del llibre que m'acabo de llegir, que té molta substància. Es diu This is your brain on music, va estar a la llista de best sellers del NYTimes el 2006 i el firma un tal Daniel J. Levitin.
Comencem. Daniel J Levitin era productor durant els 70 i 80, i va treballar amb Eric Clapton, Carlos Santanta, Joe Satriani, Chris Isaak o Stevie Wonder, i formar part dels consell artístic de la Warner sense despentinar-se. El 1985 va guanyar el premi a la millor banda sonora per Architects of Victory al Festival de Sundance i al Festival de Venècia. Ah, i també podeu mirar els crèdits de la còpia dels vostres pares de la BSO de Good Will Hunting.  Parlo en passat, no perquè estigui mort, sinó perquè ara ja no és productor. Ara és catedràtic de neurociència cognitiva a McGill University de Montreal.

Un bon dia, el senyor Levitin, amb més de 30 i una mà de dòllars a la compte corrent, va decidir que a banda de gravar músics i forrar-se, volia entendre què era el que estava passant dins dels seus caps. Així que se'n va anar a la millor universitat que va trobar a la vora del seu San Francisco natal (i de pas del món), la Stanford University, i va posar-se a començar una carrera, després un màster i finalment un PhD en Neurociència Cognitiva. Ala.
Per si fos poc, resulta que el tio té bastante gràcia i és stand-up comedian, (va quedar segon a la National Lampoo, una mena de concurs de monòlegs a nivell Californià), ha col·laborat nombroses vegades amb en Jay Leno i va fer un duet amb Robin Williams per donar suport a la campanya demòcrata l'any 1984. Bé, i també ha estat mecànic, venedor ambulant, cambrer i no sé quantes professions més.
El llibre és un estudi transversal de tots els camps en cognició musical, els avenços més importants i l'estat actual de la recerca, des d'una òptica molt oberta i divulgativa. Per què sentim la música com sentim. Comença amb dos capítols dedicats a teoria musical bàsica i poc a poc va endinsant-se en els trucs que utilitza el cervell per fer-te recordar una cançó o sentir plaer o com els ulls se t'humitegen quan sents una cançó de quan eres petit (o jove, ja ho puc dir?).

Metrical extraction, knowing what the pulse is and when we expect it to occur, is a crucial part of musical emotion. Music communicates to us emotionally through systematic violations of expectations. These violations can occur in any domain - the domain of pitch, timbre, contour, rhythm, tempo, and so on - but occur they must. 


La precisió i senzillesa de la seva manera de desembolicar la maranya són igualment grandioses. Un es sorprèn a si mateix posant-se com a exemple cada dos per tres, veient com codifiquem les cançons de diferents maneres. Com cada vegada que cantem el 'Moltes felicitats' en un aniversari ho fem en una clau diferent. En com se'ns enganxa una cançó que no ens agrada, i que ho fa en porcions que no acostumen a superar els 15 segons.
I alhora, parla del cerebel, de l'amígdala i el cortex prefrontal amb facilitat. Parla de Led Zeppelin i Mozart com pot parlar de Busta Rhymes o antigues cançons country. La seva enorme experiència en el món musical fa que totes les disquisicions científiques i filosòfiques (quasi més presents que les primeres) estiguin il·lustrades d'anècdotes llegendàries: detalls d'Sting, converses amb Paul Simon.
Per poder explicar tot el que vol explicar fa repassos ràpids a conceptes filosòfics necessàris, com la construcció de la memòria o la categorització, tots ells molt recurrents en les neurociències avui dia.
Algunes cites guapes:

Music, then, can be thought of as a type of perceptual illsuion in which our brain imposes structure and order on a sequence of sounds. Just how this structure leads us to experience emotional reactions is part of the mystery of music.


The research on the development of the first MRI scanners was performed by the british company EMI, financed in large part from their profits on Beatles records. "I want to hold your hand" might well have been titled "I want to scan your brain".

Music appears to mimic some of the features of language and to convey some of the same emotions that vocal communication does, but in a nonreferential, and nonspecific way. It also invokes some of the same neural regions that language does, but far more than language, music taps into primitive brain structures involved with motivation, reward and emotion. Whether it is the first few hits of the cowbell on "Honky Tonk Women", or the first few notes of "Sheherazade", computaional systems in the brain synchonize neural oscillators with the pulse of the music,and begin to predict when the next strong beat will occur. As the music unfolds, the brain constantly updates its estimates of when new beats will occur, and takes satisfaction in matching a mental beat with a real-in-the-world one, and takes delight when a skillful musician violates that expectation in an interesting way- a sort of musical joke that we're all in on. Music breathes, speeds up and slows down just as the real world does, and our cerebellum finds pleasure in adjusting itself to stay synchronized.


El juny d'aquest any que ja s'acaba es va celebrar a NYC el World Science Festival, una mena de gran congrés sobre ciència obert a tothom. Daniel J Levitin va participar en la xerrada anomenada (el tercer començant per l'esquerra) Notes & Neurons, juntament amb altres científics i músics. Però aquí ens fixem en Bobby McFerrin, un artista convidat. Perquè us feu una idea de la màgia que pot desenvolupar la música al cervell, però, us deixo amb una il·lustració del que es coneix com "expectació" utilitzant l'escala pentatònica.


dissabte 5 de desembre de 2009

El primer dissabte

Des dels finestrals del desè pis a la biblioteca central de la NYU, el tens mantell gris que cobreix els dipòsits d'aigua i les puntes de vidre i metall que graten cels em diu que em concentri.

Avui, al carrer, l'aire és afilat, quasi punxegut, teixit amb electricitat. Silenciós. Un silenci que frissa i fa fressa en fregar amb el dia. Avui no hi ha rastre dels carrets dels bengalís que venen baggels als matiners per 75 centaus. Ningú fa tintinejar un got de paper demanant unes monedes. Avui, els pataners s'amaguen rere les cantonades, aixoplugant-se dels carrers convertits en turbines que canalitzen el vent humit quan trascorre violent. Va costa avall per les avingudes de l'illa, prenent les gotetes gelades amb embranzida i fent-les giravoltar en tirabuixó abans llençar-te-les al nas, fregant sorollós i amb força per les parets i les branques despullades, com dient: 'Entoma!'

Els nassos, però, sempre ficant-se allà on no els demanen, s'han endinsat a les bufandes i els abrics llargs ja fa estona. Bufandes i abrics de tons marrons i grisos, de quadres negres -guaita, se n'escapa un de vermellós-, orelleres, botes d'anar a empaitar óssos blancs als boscos canadencs, que fan passes ràpides perseguint el destí que sempre cau un pèl massa enllà.

La noia, no en deu tenir més de vint, s'arrauleix davant l'escalfor que desprèn el seu got gegant de cafè amb llet. Qui sap si és aquesta escalfor, qui la fa estar riallera i alleujada mentre observa distreta el carrer desert. Seu en un tamboret alt, cara cap enfora, rere la paret de vidre de la cafeteria. Té els colzes recolzats sobre la taula de fusta, i des que ha entrat no s'ha tret les orelleres ni els guants de llana amb les puntes retallats. Regenera els seus ditets negres sobre el paper calent del got.

Avui, els nois que normalment venen herbes màgiques al carrer, allá sota el porxo, dues o tres cases més enllà, no hi són. Qui sap si fan negocis des d'algun cotxe entel·lat.

Pocs taxis amb la llum encesa es reflexen als tolls, estesos des de la matinada, debatint-se entre ésser sòlids o fluir. Esquitxen aquells que, massa capbussat en pensaments estufa, no miren on els duen les passes.


On són els ànecs del Central Park? On són les presses desinhibides, avui? On és el món, que creues en dos carrers sense adonar-te'n? On són les ganes de menjar-se el món avui? On és l'alegria brooklyniana? On són els grups que toquen al carrer? On són les minifaldes i els Louis Vuitton? On les gorres dels yankees del revés? Les Blackberrys amunt i avall? On són la bona educació i la mala educació? On són aquells que no en tenen, de casa on refugiar-se?

On és el batec que sempre sents caminant de la 14 a la 23, de la 110 a la 116, d'aquí ... allà...?

I sí, ssshhh, allà lluny, si calles un moment, encara el sents, el batec. Pu-pum.

Pu-pum.

Nova York encara és viva. És només que s'amaga rera la manta i s'allargassa mandrosa dins del llit, el primer dissabte que cauen volves de neu sobre la ciutat.

dimecres 2 de desembre de 2009

Manifesto en defensa de los derechos fundamentales de Internet.


Este manifiesto fue redactado conjuntamente por periodistas, bloggers e internautas. Si estás de acuerdo, copialo, publícalo en tu blog, leelo en tu podcast, imprímelo y difúndelo por todas las vías que puedas.
Ante la inclusión en el Anteproyecto de Ley de Economía sostenible de modificaciones legislativas que afectan al libre ejercicio de las libertades de expresión, información y el derecho de acceso a la cultura a través de Internet, los periodistas, bloggers, usuarios, profesionales y creadores de Internet manifestamos nuestra firme oposición al proyecto, y declaramos que:
  1. Los derechos de autor no pueden situarse por encima de los derechos fundamentales de los ciudadanos, como el derecho a la privacidad, a la seguridad, a la presunción de inocencia, a la tutela judicial efectiva y a la libertad de expresión.
  2. La suspensión de derechos fundamentales es y debe seguir siendo competencia exclusiva del poder judicial. Ni un cierre sin sentencia. Este anteproyecto, en contra de lo establecido en el artículo 20.5 de la Constitución, pone en manos de un órgano no judicial -un organismo dependiente del ministerio de Cultura-, la potestad de impedir a los ciudadanos españoles el acceso a cualquier página web.
  3. La nueva legislación creará inseguridad jurídica en todo el sector tecnológico español, perjudicando uno de los pocos campos de desarrollo y futuro de nuestra economía, entorpeciendo la creación de empresas, introduciendo trabas a la libre competencia y ralentizando su proyección internacional.
  4. La nueva legislación propuesta amenaza a los nuevos creadores y entorpece la creación cultural. Con Internet y los sucesivos avances tecnológicos se ha democratizado extraordinariamente la creación y emisión de contenidos de todo tipo, que ya no provienen prevalentemente de las industrias culturales tradicionales, sino de multitud de fuentes diferentes.
  5. Los autores, como todos los trabajadores, tienen derecho a vivir de su trabajo con nuevas ideas creativas, modelos de negocio y actividades asociadas a sus creaciones. Intentar sostener con cambios legislativos a una industria obsoleta que no sabe adaptarse a este nuevo entorno no es ni justo ni realista. Si su modelo de negocio se basaba en el control de las copias de las obras y en Internet no es posible sin vulnerar derechos fundamentales, deberían buscar otro modelo.
  6. Consideramos quelas industrias culturales necesitan para sobrevivir alternativas modernas, eficaces, creíbles y asequibles y que se adecuen a los nuevos usos sociales, en lugar de limitaciones tan desproporcionadas como ineficaces para el fin que dicen perseguir.
  7. Internet debe funcionar de forma libre y sin interferencias políticas auspiciadas por sectores que pretenden perpetuar obsoletos modelos de negocio e imposibilitar que el saber humano siga siendo libre.
  8. Exigimos que el Gobierno garantice por ley la neutralidad de la Red en España, ante cualquier presión que pueda producirse, como marco para el desarrollo de una economía sostenible y realista de cara al futuro.
  9. Proponemos una verdadera reforma del derecho de propiedad intelectual orientada a su fin: devolver a la sociedad el conocimiento, promover el dominio público y limitar los abusos de las entidades gestoras.
  10. En democracia las leyes y sus modificaciones deben aprobarse tras el oportuno debate público y habiendo consultado previamente a todas las partes implicadas. No es de recibo que se realicen cambios legislativos que afectan a derechos fundamentales en una ley no orgánica y que versa sobre otra materia.

diumenge 29 de novembre de 2009

Gràcies.

Dijous 26 de Novembre va ser Thanksgiving Day, el dia d'Acció de Gràcies. Com tothom, gràcies a l'inestimable educació audiovisual que ens ha homogeneitzat a tots en bagatge cultural, n'havia sentit a parlar. Sabia que menjaven gall d'indi i...ja.
Bé, de fet no hi ha gran cosa més. Thanksgiving és una festa que té el seu origen en les celebracions relacionades amb l'agricultura (la sembra, suposo). És possible que tingués un cert origen religiós, però avui dia és essencialment una festa secular. O tan religiosa com la posmodernitat és capaç, ja que cada comunitat ho viu a la seva manera.
És el moment de donar gràcies pel que es té i es viu. Les diferents religions ho fan en relació al seu Déu, però molta gent manté el seu caràcter no religiós. Mostrar gratitud, no a un déu, sinó simplement donar les gràcies per l'existència de les coses. Mostrar-se agrait. Em sembla preciós. Consisteix en una reunió familiar i amb amics (no és tan familiar com Nadal), i menjar molt. 'Menjar-molt' en la seva accepció americana, no sé si m'explico.

El menú de Thanksgiving intenta emular la primera celebració documentada en aquetes dates, la primera meitat del sXVII a Plymouth. Consisteix en el següent:
     - Gall d'indi farcit, rostit al forn.
     - Salsa de carn i de nabius.
     - Puré de patates.
     - Mongetes verdes, blat de moro i verdures.
     - Pastís de carbassa.
Les quantitats de cada plat varien entre la versió 'Molt', 'Moltíssim' i 'Un-forquillada-més-i-vomito'.
Vam haver d'encarregar el menjar perquè cap dels amics amb qui ho vaig celebrar s'hi atreví ni tenia temps suficient per fer-ho, i de totes maneres va ser un menjar increible.
A banda de l'acte del sopar i del donar gràcies, hi ha diversos actes curiosos. D'entrada, potser recordeu de les pel·lícules una rua amb globos gegants de personatges com Mickey Mouse, el ninot de Michelin (o algo), el Sonic, Donald, o Popeye. Doncs és la rua que es fa el dia de Thanksgiving al matí. Per meravelles del sistema liberal, aquí aquestes coses les paguen empreses privades. De fet, la parade es diu Macy's Thanksgiving Parade (Macy's és un centre comercial molt conegut). N'hi ha d'altres a altres ciutats, com la IKEA's Thanksgiving Parade de Philadelphia (no és broma). Us imagineu que la cabalgada de reis dugués el nom de, no sé, Estrella Damm? Bé, potser no ens en falta tant...

dimarts 24 de novembre de 2009

Concert Talib Kweli i Jean Grae al Brooklyn Bowl








(Photos by Franc Camps-Febrer)

dissabte 21 de novembre de 2009

NYPD, segona part.

La nit d'ahir va donar per escriure diversos posts. No sé per on començar. Podria parlar de l'obra de teatre que vaig veure a la New School pensant-me que era una altra. Podria parlar de la conversa que vaig tenir amb l'alcalde del meu poble (de Catalunya!). La nota incòmode de la nit va sortir quan de cara cap a ell ens van preguntar a mi i un company també del poble si pensàvem que era bon alcalde. Cap dels dos no ens vam atrevir ni a mentir ni a dir la veritat, i la situació es va diluir en un tens i allargassat silenci, acabat per un diplomàtic 'No ho tinc clar, fa cinc anys que no hi visc...'. Malaguanyada oportunitat, al cap i a la fi.
Últimament estic fent molta bondat nocturna (Franc? Hola?), així que després del teatre i de sopar, vaig passar un moment a saludar al Union Pool, un d'aquests bars als que començo a sentir la necessitat de fitxar cada cap de setmana. Vaig fitxar, doncs, i vaig marxar cap a agafar la línia G (Queens to Brooklyn) per anar cap a casa.
Jo, ciutadà de bé, anava a pagar amb la meva Metrocard, i just quan era a punt d'entrada un noi que estava tenint problemes amb la seva em va preguntar, amb un accent particular, si li importava que passés amb mi. Cap problema, vaig pensar, serà que no ho he fet vegades, jo. Vam passar els dos junts, m'ho va agrair i vam separar-nos pululant per la via esperant el metro.
Ai senyor, però al cap de pocs segons, un senyor d'uniforme i una xapa al braç que deia alguna cosa com 'Police Department' va venir a informar-me que el que acabàvem de fer era una misdemeanor i ens van acompanyar amablement a l'oficina a informar-nos dels nostres drets, deures i punyalades traperes del destí...
Merda. Semblava talment que ens haguessin detingut. Sèiem els dos en un banc de fusta, i rere un mostrador amb piles i piles d'expedients i papers, un gras polícia ens demanva les dades que introduia a l'ordinador. El paio, francès i borratxo, no semblava que li importés gaire, però em demanà perdó bastantes vegades, s'oferia a pagar-me la més que probable multa i em preguntava d'on era. Reia etílicament, s'oblidava del que acabava de dir, i em tornava a preguntar d'on era.
Els dos policies eren simpàtics, la veritat, i malgrat es feien el càrreg de la situació, fer la vista grossa no entra gaire dins dels seus esquemes. Ens van posar una multa de $100, i em va informar (a mi, no al francès) del procediment que havia de seguir si volia recórrer-la. He d'anar a una vista en les pròximes setmanes que sembla que tinc bastantes possibilitats de guanyar.
En sortir vam discutir la situació amb el francès. Només sortir de la porta de l'oficina vam parlar de com ho arreglàvem. Em va dir que em pagava la multa, i vam sortir del metro per anar a buscar un caixer que hi havia just davant l'escala d'entrada. Però un cop davant la impressió del caixer ATM, em va demanar perdó i em va informar que ni de conya em pagaria la multa. Que ell estava de viatge, i que no tenia cap intenció de pagar la seva multa, ni contribuir al sistema. Em deia que jo que era europeu (italià, segons ell, malgrat haver-li dit cinquanta vegades que no) ho entenia, que allà no li importava a ningú si et colaves o no al metro. Que li sabia molt de greu per mi, però que no pensava contribuir al sistema de merda, que el tio estava viatjant i $100 li duraven una setmana, i que no tenia diners al banc, però evidentment no volia demostrar-m'ho anant al caixer.
No sé quanta estona vam estar discutint. Em sentia violat. Tal com ho veia jo, aquell paio s'havia colat amb mi i ara resultava que jo havia de pagar $100 de multa i ell no (perquè vivint aquí, amb el visat o qualsevol tipus de cosa que pugui passar no puc permetre'm no pagar aquestes multes). La veritat és que em vaig emprenyar molt, perquè a sobre l'actitud victimista contra el sistema que portava el paio, vestit amb les seves millors gales (mai més ben dit) feia ganes de riure.
Mitja hora de discussió més tard, no aconseguia treure el paio de la seva postura, que bàsicament es reduïa a: "Em sap molt greu per tu, de veritat, perquè sembles un bon tio, però no et penso pagar la multa, perquè no l'has de pagar ni tu, no et vindran a buscar mai, les multes no es paguen, no penso donar diners al sistema i tal i pasqual.'
Desesperat, vaig aturar un paio que passava amb dues col·legues i li vaig preguntar si els importava fer d'àrbitres imparcials a la situació. Els vam explicar el què havia passat i ens va dir, tal com esparava, que si ell estava de viatge podia passar de pagar, cap problema mentre no volgués demanar un visat, però que si jo vivia aquí més valia que la pagués perquè New York never forgets, digué. El que hauríem de fer, va dir, és partir-nos la meva multa, que al cap i a la fi era la única que havíem de pagar.
Ens vam mirar i vam entendre que estava tenint més raó de la que havia tingut ningú fins llavors. Gràcies a aquella intervenció providencial, el francès va abaixar la guàrdia i es va convèncer de filar-me $50 que va treure, òbviament sense problem, de l'ATM.
Vull pensar que vaig obrar bé. La seva actitud va aconseguir fer-me dubtar de la meva integritat, va fer que em preguntés com de venut al sistema m'he tornat, que em preguntés què hauria fet el Franc de 18 anys, que hauria fet sense una beca. Li vaig demanar que em donés el mail, perquè si aconsegueixo recórrer la multa o reduir-la, li tornaré sens dubte els seus diners. Ja posats a ser venuts al sistema, com a mínim mantindré l'honestitat.

divendres 20 de novembre de 2009

Sense paraules: restaurants japonesos al Downtown

Cho Cho San Japanese Restaurant: 15 West 8th Street, New York City


Sobakoh: 309 East 5th Street, New York City